Quan el final de la tarda es difumina amb l'inici del vespre. Per què m'agrada tant aquest moment en què el dia davalla i davalla, i tremola, trontolla i sembla que perdi l'equilibri. I tot es precipita suaument cap al punt final que reposa sobre el coixí esperant-te per alenar glops de calma. Horabaixa. Quina gran paraula.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada