Em plou a dins. Es mullen les llambordes desgastades de resseguir-me, una i altra vegada, els carrers del teixit nerviós les nits que no puc dormir. Les paraules, xopes fins a l'arrel, molles fins al lexema, se m'encongeixen a la llengua. Em plou a dins, i enfilo aquesta veu mínima a les barnilles del paraigua per cosir els mots que saben nedar, ara diminutius diminuts, a aquest discurs de aficionat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada