Mitja Distància

Anar en tren és com estar en un mon paral·lel. La realitat es dissol d’estació en estació, el temps passa amb una estranya cadència a través de la finestra i el món queda lluny, molt lluny, en una altra dimensió. Viatjar en tren és fruit de moltes experiències. Amb el temps acabes entenent de catenàries i d’altres problemes tècnics que només creies a l’abast dels enginyers ferroviaris. A força d’escoltar converses entre els revisors i els conductors, pots arribar a fer-te una idea clara del seu conveni col·lectiu, de la gent que no paga el bitllet, les hores extres que fan i de com les rates son responsables de que el tren arribi tard al menjar-se el cables de comunicació de la via. Viatjar en un Mitja distància a través del temps i de l’espai, es transmutar-se. Quan arribes al teu destí ja no ets la mateixa persona que va sortir del punt de procedència. Les teves molècules s’han desintegrat entre el baf de la calefacció i han voleiat entre les engrunes inclassificables dels seients. I, finalment, s’han tornat a compondre en una figura més o menys humana, que surt de l’estació i torna a compartir el gris destí dels mortals.

Lluita i Esperança

És curiós: estem molt connectats els uns amb els altres i tenim més accés a la informació que mai i, tanmateix, vivim encapsulats ignorant una bona part de la realitat. La que no és majoritària, global, important, sinó marginal, minoritària, local. I aquestes són etiquetes molt relatives. Per això gràcies al telediari estem informats de que s'ha comés un assassinat atroç a Tolosa però ignorem que moltes vides es perden a Vietnam per les mines antipersones,o que molts indis viuen en condicions infrahumanes en un país tan civilitzat com Canadà.
Són coses llunyanes, no ens toquen. Moltes vegades no és una qüestió de llunyania ni de nombre. És que la informació no s'encabeix en cap moda o és contrària als interessos dels qui mouen els fils.
No existeixen certes coses fins que no les patim de prop. No volem ser conscients de certes realitats, sobretot si impliquen patiment. Fins que et toca viure-les. Això és el que ens passa amb la pèrdua de la feina, la malaltia de una persona propera etc. Sembla que sigui una cosa que passa a altres, fins que ho vius en la teua pròpia família. I no és fàcil vèncer el sentiment d'impotència. Però no vull parlar de derrota ni de patiment, sinó de lluita i esperança

Mirada critica del pessimisme

El pessimisme sempre ha estat més una idea de futur que de present, la inevitabilitat de la vellesa, la nostra condició de mortals, i la tendència natural cap a la decadència, ens han fet veure el futur amb una mirada obscura. Probablement per raons com aquesta les religions i els moviments ideològics sempre han volgut combatre el pessimisme amb promeses de progrés i d’esperança, ja sigui en un món millor i més just o en una vida eterna, de felicitat completa en el paradís.
El problema és que ara el pessimisme ho està envaint tot sense aturar-se, com una mena de càncer del pensament modern. La contemporaneïtat és negra, l’avenir també i fins i tot aquell passat que alguns creien millor s’està tacant cada vegada mes amb aquest fang enganxós del pessimisme.
No ens queda cap escletxa per a la il•lusió, tot queda encarcarat en un anar passant, anar fent, anar tirant. El nostre dia a dia s’ha encallat en notícies tràgiques de tants per cents financers, de previsions pressupostàries i dèficits fiscals, com si el món depengués únicament dels números abstractes que es cuinen en el ventre digital dels ordinadors i en la panxa plena de economistes, politics i sindicalistes

Leonard Cohen Show Me The Place

All the old pictures

De tant en tant, aquelles nits que et roseguen l'ànima. Hores de forats petits i fils de corrents d'aire que ens empenyen a obrir calaixos prohibits per tornar a contemplar el passat i ell, a nosaltres, amb els ulls d'un color de temps aigualit pel pas dels anys. Mirar fotografies sempre té un punt d'amargor que se't clava a dins, amb agulles de cap.

Indecent

Potser fer-se gran és aconseguir deixar d'escriure coses absurdes al propi blog Tot és un complot per dividir-nos, per desorientar-nos. O per crear controvèrsia i proporcionar-nos un tema de conversa que s'allunyi de tota aquesta ira que ens genera el simple fet d'obrir el diari.Aqui os reprodueixo de manera integra una reflexió que circula per la xarxa, això val la pena.

INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 ¤/mes y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras prebendas, a 6.500 ¤/mes. Y bastantes más por diferentes motivos que se le pueden agregar.

INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.

INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).

INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten jurar el cargo.

INDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.

INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos y sindicatos pesebreros, aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.

INDECENTE,es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.

INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.

INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.

Tramuntana

Llepar la cullera fins a assaborir la dolçor metàl•lica de l'acer. El regust del desfici. La migranya que em forada. El cop de vent que debilita voluntats, malgrat els baluards i les talaies. No sé què fer-ne, de tanta fragilitat. Potser paraules de vidre.

Mans gelades

La inspiració, congelada a temperatura ambient. Com tota la neu que haura de caure aquesta nit, (menys a Figueres amb micoclima especial) i que segur que a hores d'ara és un bloc de gel al cel esperant que algú en faci figuretes. Quan aixo passa cadenes, alertes i sirenes, dies de rutina escapçada. Tanta emoció per acabar tots tancats en aquesta sala d'espera absurda que ha esdevingut la casa. Aprofitare per llençar hores perdudes per la finestra.

On tot comença

Podria viure retrocedint i tornar-me a escriure des del principi. Reconstruir la primera majúscula, fer arqueologia en la infantesa de la meva lletra lligada i començar novament a respirar paràgrafs cap a endavant. I així redactar millor aquesta prehistòria meva, amb dreceres que em duguessin més aviat fins a la inicial del teu nom. És allà on tot comença.

Molt subversiu

Tinc un rellotge que es va alentint progressivament. M'agrada imaginar que ha decidit adoptar la seva pròpia noció i mesura del temps, ara que marca deu minuts per a les quatre de la tarda quan gairebé són les deu del vespre, i així rebel•lar-se contra la tirania de les hores en punt. Visca la revolució.

Sol de hivern

Hi ha quelcom trist en la llum d'aquest sol decadent que davalla pel dia tot cercant la ranura on introduir-se per activar el mecanisme del vespre. Potser és aquest silenci d'hora de lectura, la digestió pesada dels capítols menys amables de la vida, o la migdiada mal dormida que deixa un regust de peus freds en despertar. Potser és aquest hivern, aquest gener que sembla esgavellar-se a les mans.

Frívol

En casa, quan tu no hi ets la remor somorta dels electrodomèstics en marxa en dona conversa. El frigorífic recita poesia en la llengua de Shakespeare mentre jo em dedico a llegir epílegs, com a solucionaries dels poemes que plantegen exercicis emocionals a les planes mig buides dels llibres. Ningú no esmenta l'efecte rentadora, ni el cop de foc artificial al bell mig del cervell que provoquen certes lectures. Perquè hi ha versos que esclaten, sentiments que s’animen i paraules que t'aclareixen la gola. I l'efervescència crea addicció. He decidit ignorar els pròlegs. A ningú li agrada que li expliquin el final de la pel•lícula.

Dies normals

Em construeixo una nova escalfor, a mida, ara que ja ha passat tot i la normalitat s'escampa lentament com la beixamel sobre els canelons. Un moment de manta i sofà amb llibres i sense televisió, només jo davant la idea de reprendre -again- el trajecte més curt entre casa i la feina els dies laborables i viure ordenadament en els espais que queden entre les coses que anoto a les llistes que van bastint els meus edificis, les meves hores. Perquè el temps amb què farcim el cos de vuit a tres s'escriu amb retolador i amb lletra que té pressa,per sortir corrents després del punt i seguit. Deixeu-me que escuri l'envàs del diumenge com a excusa per retardar el moment de plegar les peces de roba rentades d'allò que veritablement importa i guardar-les als calaixos de la memòria. Cinc minuts més, i després tot serà coixins de color carbassa i aquest passar pàgina que vol dir posar-se al llit i abraçar amb els peus la absència de la calidesa humana de qui va confeccionar els coixins.

Adéu 2011

Diuen que el temps és allò que passa quan no passa res, però la vida passa i el temps ens encalça. Passem els dies i els anys esperant tot i res, però, a vegades passa que la suma de tots els dies ens aporta la saviesa per continuar esperant, un any més. El temps gira constantment al voltant d’aquesta paradoxa.
Desitjo a tothom que els instants de felicitat superin amb escreix els altres moments en què el temps passa i no passa res. El temps és ànima i memòria, és una veritat canviant, però probablement és l’única veritat en la qual podrem creure sempre.
L’Epitafi de Seikilos és la composició musical completa més antiga que es coneix, es va trobar gravada en una làpida prop d’Efes i va desaparèixer l’any 1922. Més tard la van trobar en un jardí fent de suport a un test. Actualment es conserva en el Museu Nacional de Dinamarca. A la làpida hi ha aquesta frase: «Enlluerna mentre visquis i no t’afligeixis per res, perquè la vida és curta i el temps et furta les aspiracions».

L’home que nomes sap moure els braços

Fa uns mesos un antic cap meu que sap força d’economia en va passar un vídeo en que el director d’orquestra Ricardo Mutti explicava l’art de la direcció musical.
Es una brillant explicació en el que deixa clar el que ha estat el any 2011.
Moments brillants,explicacions divertides,però un fons brutal de retallades que afecten a les persones d’aquest país.
Penso que es fàcil traslladar la direcció musical a una direcció de govern.
Com diu Mutti ,president la direcció d’un país no consisteix nomes en moure els braços sinó en dirigir a un equip de persones amb seny i sensibilitat.
Espero que gaudiu d’aquest vídeo i que tingueu un bon final d’any.

Vespre

La calma de saber el llit fet, en ordre, amb els llençols nets quan s'acosta la son. Esperar el grinyol suau, l'esbufec del sofà verd en acollir el pes del cos. Les dues voltes de clau per tancar els dies amb pany, per no deixar sortir les nits per la porta. El punt de llibre, una adreça a la qual poder dir 'casa'. Fills de l'atzar, ens busquem a la pau de les certeses perquè estem fets de massa preguntes.

Nadal 2011

Les jornades són curtes, però els anhels són llargs. Els llums de Nadal il•luminen els carrers i també els somriures dels botiguers, que esperen amb fruïció l'hora en què la gent comenci fer la llista de totes les coses inútils que comprarà per festes. Els aparadors desborden de colors, el mercat s'omple d'olors i els altaveus repeteixen incansablement aquelles melodies que dringuen en el nostre subconscient amb la força del bronze i que ens impel•leixen cap un estat de felicitat forçada.
Ser feliç, etimològicament parlant, vol dir tenir sort. La felicitat no és possible sense la sort i probablement per aquesta raó els venedors de loteria fan el seu agost per Nadal. La gent buida les seves targes de crèdit en els cabassos del supermercat i després encara compra una butlleta de loteria del “niño” amb l'esperança de recuperar el que ha perdut i encara poder tapar algun forat d'aquells que deixen les hipoteques al seu pas.

Que no s’apague la llum!

Dedicat a Nuria,Toni e Isona.
Una família fantàstica amb vocació gironina.

14 dies a Sri Lanka

No tinc paraules per descriure tanta pau i tanta bellesa.
Simplement s’ha de viure.

La pluja interior

Em plou a dins. Es mullen les llambordes desgastades de resseguir-me, una i altra vegada, els carrers del teixit nerviós les nits que no puc dormir. Les paraules, xopes fins a l'arrel, molles fins al lexema, se m'encongeixen a la llengua. Em plou a dins, i enfilo aquesta veu mínima a les barnilles del paraigua per cosir els mots que saben nedar, ara diminutius diminuts, a aquest discurs de aficionat.

Ho portem dins

Sovint la vida ens juga males passades però l'important és tornar-se a aixecar i afrontar el futur amb esperança i optimisme. Dedicat a Núria i Toni

Reciclar

Quantes vegades es pot reciclar una idea sense que, per culpa del desgast, perdi significat?

Fenòmens naturals

Aquesta eufòria de divendres que s'estén pels sentits, imparable i efervescent. Pessigolleig incipient, petits terratrèmols-calfred amb epicentre a aquest forat incert que tenim dins de la panxa. Fenòmens naturals, còctel de sentiments, aiguabarreig amb ànsies de gintònic. L'ànima, líquida, es deixa sacsejar pel corrent que ens duu, directe, cap a la badia tranquil•la del cap de setmana. Avui el cel no és prou gran per encabir-lo a la mirada.

Vermell

La vida és una processó de dies de colors. Hi ha dilluns grisos, divendres de tonalitats taronja, diumenges ben grocs. I dies arc iris amb hores multicolor. Aquest dimarts és vermell. Vermell viu, vermell rodó. Segons els xinesos, el color de la bona sort.

Cridar

De vegades tot és tan fàcil com cridar per sentir-se millor. Expressar-se i, durant un instant, ser. Ser amb majúscules, amb intensitat. Per cridar, però, no sempre cal alçar la veu. Una imatge pot fer el fet o, en el seu lloc, les mil paraules. Perquè no hi ha res com esgotar quilòmetres d'imaginació tot viatjant per la pau del paper en blanc. Crida. Crida ben fort per guanyar petites batalles quotidianes. Només cal un llapis i una mirada al teu voltant.

Equilibri

Em pregunto quin gust té el punt d'equilibri entre dolç i salat. O si algú ha trobat l'equació perfecta entre llàgrima i somriure. Crec que, si les papil•les gustatives fossin infal•libles i les matemàtiques, una ciència exacta, la vida seria massa avorrida. I previsible.

De tant en tant ..

De tant en tant ens busquem un objectiu que puguem assolir. Així ens fa l'efecte que, de tant en tant, els somnis esdevenen realitat. Tot plegat potser ho fem per continuar creient en ells, com ho hem anat fent des que érem nens. Per no perdre la fe en aquestes petites i falses deïtats que a vegades baixen del cel, i que nosaltres tornem a enlairar com si fossin estels.

Steve Jobs

"Permanece hambriento. Permanece ingenuo."

Menjar per viure

Tot va començar fa anys, quan un dia varem decidir que al nostre país ja érem prou rics com per anar a menjar al restaurant dia si i dia també. Els nostres pares i, sobretot, els nostres avis només visitaven un restaurant en dies comptats, era un luxe que la majoria no es podia permetre. Aquets establiments, eren freqüentats únicament per la gent de vida acomodada
La resta, quan es sortia fora de casa, generalment es portaven el menjar en una carmanyola. La meva àvia materna, molt estalviadora, guardava un tall de carn empanada que havia sobrat del sopar i l’endemà al matí servia per esmorzar. En el seu entendre estava clar que aquella carn sobrant s’havia d’aprofitar com fos.
Ara tothom es permeten el luxe d’anar a dinar de restaurant, encara que sigui un menú del dia a deu euros. A vegades sembla que menjar a casa és cosa de marginats socials. En general s’ha perdut el gust per les habilitats culinàries familiars. En les olles domèstiques solament s’hi fan «cuinats» en moments especials, només per intentar demostrar a les visites les qualitats culinàries que ara semblen reservats únicament als grans cuiners .
Però per cuinar, igual que per cantar o fer la neteja no es necessita cap permís especial, ni un currículum especialitzat en la matèria, amb màster inclòs del Bulli. Tots podem cuinar, i mal m’està dir-ho pels que es dediquen al ram de la restauració, però cada vegada més haurem de tornar als hàbits sostenibles dels nostres avis. Només cal que ens fixen una mica en les pel•lícules americanes i veure’n com allà a l’hora de dinar tothom menja de «tupperware».

Morir por la boca

Quan verbalitzar un sentiment et torna vulnerable, el silenci és la millor defensa.

Línea recta

A estones, voler amb tot el cor ser línia recta. Diuen que és la distància més curta entre dos punts que volen estar junts. Que no tremoli el pols, doncs.

Freddie Mercury Google

In memoriam Freddie Mercury

Setembre

Tot s’acaba, som éssers temporals i el temps és la mida de totes les coses. Després d’agost tothom torna a encarar la vista cap al futur. S’acaben les vacances, fins i tot pels que no treballen.
Arriba l’hora de mirar-nos al mirall amb ulls crítics i de provar-nos la roba d’entretemps. Comencen a entrar cartes a la bústia que el carter guardava a la seva bossa i ens adonem que el banc encara no s’ha oblidat de nosaltres.
El temps és una roda que gira i quan arriba la fi de l’estiu la vida ens dona una puntada de peu i ens empeny cap endavant. Aleshores ens adonem que la morenor de la nostra pell és efímera i que la blancura del cos ens farà oblidar el mar i la sorra de la platja. Ara cal tornar a la realitat, i viure el setembre

Lleuger d’equipatge

Avui sopant amb uns amics parlem d’equipatge per una escapadeta d’estiu.
Alleugerir l'equipatge, endur-se només allò que veritablement importa. Si ho penses amb calma, realment calen poques coses per sentir-se bé.

Inversions

Plans d’estalvi,la borsa sota minims,”la prima de riesgo...,aquestes no son bones inversions.
Reserves i reserves de tendresa. Excedent de pau: ja no hi ha temps de guerres. Mai és tard per desprendre's d'aquesta dolçor que comença a impregnar tots els gests. Perquè, dels errors, n'hem après que invertir en amor és una aposta segura.

Hanna - La Filarmónica

Yo quería cantar con la filarmónica
y me dejaron solita en el viento
yo solo veo yo solo creo
que un poquito mas me va a costar
quería ver a toda la orquesta junta
y descubrir el mundo de la música
yo solo veo yo solo creo
que un poquito mas me va a durar......

Alegria

Música, paraules, imatges que exalten l'esperit. Amb el valor afegit del divendres, l'eufòria ens pren de la mà i ens presenta un estat d'ànim ben atractiu que aviat se'ns instal•la a dins, com una carícia càlida. Cap de setmana suau.Els dies, diapositives a tot color d'aquestes ganes de nosaltres. Queixalar aquesta fam de viure, i escriure'ns els millors versos a la pell. Barricades de literatures vitals, poemes-desig, expectatives servides en copa de vi, instants retratats a l'oli, mirades-aquarel•la. Desfem el temps en engrunes de cançons alegres. Vivim-nos els bons moments, ara que els sentim créixer en espiral ben endins.

Petita Pausa

Posar l'estiu en pausa. Fer un alto en el camí de la calor. Jerseis fins i rebeques; per un moment, stop a l'aire condicionat. Oasi breu amb regust de tardor enmig d'aquest desert. Surt el sol amb la cara rentada després d'aquest coffee break de llamps i trons. Que s'enfilin els termòmetres, que s'abaixin els termòstats, que s'aixequi el teló. Juliol, torna a escena.

Horabaixa

Quan el final de la tarda es difumina amb l'inici del vespre. Per què m'agrada tant aquest moment en què el dia davalla i davalla, i tremola, trontolla i sembla que perdi l'equilibri. I tot es precipita suaument cap al punt final que reposa sobre el coixí esperant-te per alenar glops de calma. Horabaixa. Quina gran paraula.

Silvia Perez Cruz

L'he descobert aquest cap de setmana en la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell i m'he quedat penjat de la seva veu.

Menys “però”

En aquesta vida hi ha moments perfectes; pocs, però encara n'hi ha. Situacions en les quals enviaries els 'però' a pastar fang, així, literalment, per no donar-los l'oportunitat d'espatllar l'instant bonic que proposa l'oració principal, per no subordinar un possible final feliç al fracàs tot fent servir una maleïda conjunció adversativa. Perquè sempre és millor copular oracions positives, canviar adversitat per afinitat o correspondència; transformar l'oposició de la raó políticament correcta en un vent boig que bufa, favorable, per omplir les veles dels petits vaixells de paper que construïm, sempre amb l'esperança que no s'enfonsin a la primera de canvi. Així que feu-me cas: quan l'atzar us col•loqui al bell mig d'un moment ideal, si noteu que s'acosta un 'però', mossegueu-vos la llengua.

3 arguments

Primer. Ara en què la gent gemega per la qüestió aquesta dels pactes per formar govern als municipis: perquè no es canvia d’una vegada per totes la llei electoral? Sobre l’alcalde d’un municipi, sigui gran, mitjà o petit, recau la responsabilitat de la majoria de decisions. Un alcalde és una màquina de signar decrets i, en canvi, només és elegit per votació indirecta. L’alcalde ha de ser, per llei, el cap de llista de la candidatura més votada i punt.
Segon. En una democràcia els partits han de practicar el mateix joc al qual ens pretenen fer jugar als altres. Per llei s’ha d’imposar que els òrgans de govern de tots els partits siguin escollits per sufragi universal dels seus afiliats. Els partits, agradi o no als capitans que els governen, han de funcionar de manera escrupolosament democràtica i no, tal com ho fan ara, en base a sistemes interns que fan pudor.
Tercer. En un país com el nostre, governat per un parlament sobirà que es vanta de promulgar centenars de lleis cada legislatura, com és possible que encara no tinguem una llei que reguli les pròpies eleccions al Parlament de Catalunya? Si els membres d’aquesta legislatura no són capaços de fer-la es mereixerien ser mantejats públicament al mig de la plaça de Catalunya. Si volen ho poden fer en una setmana, tenen les propostes sobre la taula i si no ho fan caldrà que ens preguntem definitivament si serveixen per alguna cosa o si, posats a retallar, també podríem prescindir dels seus serveis.

Indignats

Avui en dia, en aquest país, gairebé tothom està indignat per una cosa o l’altra: uns perquè no troben feina, altres perquè no troben aparcament; uns perquè amb el seu sou no arriben a final de mes, altres perquè no es poden canviar el cotxe amb l’alegria que ho feien abans; uns perquè no veuen cap mena de futur en l’horitzó de la seva vida, altres perquè no tenen cobertura al mòbil o perquè els partits del seu equip de futbol els transmeten en un canal de pagament.
Aquest país és així, no ho solucionaran pas ni els uns ni els altres, ho solucionarem els de sempre, els que hem optat per buscar-nos la vida cada dia de la nostra existència, els que continuem amunt i avall, mentre altres estan acampats a la plaça, amb les tendes de campanya que després utilitzaran per anar de càmping o els que, emparats sempre en els seus privilegis, continuen vivint a costa dels demés.

Indigneu-vos

Vosaltres, fills d’aquest segle,
sereu hereus dels vostres somnis.
Indigneu-vos ara que podeu,
viviu en la claror que es desvetlla
i rebel•leu-vos contra la infecunda foscor.

Vosaltres, fills d’aquest segle,
no us deixeu subjugar per l’oblit,
canteu les cançons de la vida,
alceu els braços al vent
i triomfeu contra el destí que us imposen.

Vosaltres, fills d’aquest segle,
que abomineu del poder que, amb mesquinesa,
intenta convertir els somnis en pedres,
somieu amb força però desvetlleu-vos:
ha arribat el temps de les cireres!

«Créer, c’est résister. Résister, c’est créer.»
(Stéphane Hessel)

Visca el Barça!

Vivim en una societat relativament segura, ens preocupa la crisi, la feina, el trànsit i els immigrants, però quan ens demanen que col•laborem diem que això és cosa dels polítics; quan ens ofereixen feina no acceptem res que ens obligui a rebaixar les nostres expectatives laborals; ens preocupa la contaminació, però ens comprem cotxes que treuen fum com mai i a la nostra noia de fer feines normalment la paguem amb diner negre, perquè nosaltres no som racistes.
Hem construït una societat relativament segura, no ens preocupen els tsunamis ni els tornados, ni el canvi climàtic ni les polítiques energètiques. Vivim amb pors quotidianes que es solucionen posant policies a cada cantonada, instal•lant càmeres de seguretat i alarmes, contractant vigilants privats i assegurances. Les grans pors, les catàstrofes, són cosa de països llunyans i subdesenvolupats. Les nostres cases són sòlides, els nostres rius estan canalitzats i la meteorologia la tenim controlada pels meteoròlegs de TV3.
I, quan la merda ens arribi fins al nas, pujarem a les espatlles d’altres amb la tècnica afinada dels castellers i onejarem la bandera del Barça amb l’orgull de qui ha guanyat tres lligues seguides.

El govern dels incapaços

Ho se em faig pesat pero demà divendres comença oficialment la campanya per a les eleccions municipals. Els electors potencials dels municipis de Catalunya estan cridats a escollir els seus representants i, indirectament, els seus alcaldes i, més indirectament encara, els presidents de les quatre diputacions catalanes. Els carrers i les xarxes socials aniran plens de candidats somrients i d’agitadors professionals amb tota mena de materials promocionals.
No és cap novetat, una vegada més es fan a Catalunya unes eleccions sense haver aprovat una llei que desenvolupi i que reguli la divisió territorial del país, novament haurem de tornar a constituir unes diputacions que no serveixen per a res, només per a finançar de sota mà als partits polítics, i, també, haurem de veure com es posposa sine die una normativa clara que reguli el finançament i el funcionament democràtic dels partits polítics.
És trist veure la incapacitat manifesta dels polítics del nostre país per posar-se d’acord, o per tenir la valentia política de tirar endavant ni una d’aquestes coses que acabo d’esmentar. Després de més de trenta anys de democràcia ningú ha estat capaç de posar ordre en cap d’aquests aspectes que afecten tant clarament al funcionament essencial del sistema democràtic. Després de més de trenta anys de democràcia parlamentaria a Catalunya ni tant sols hem estat capaços d’aprovar una llei electoral.
Vist el panorama i, després de comprovar que el nou govern “dels millors” també és incapaç de plantejar solucions a aquests problemes, l’únic que ens queda per esperar és que un tsunami polític ens sacsegi a tots plegats i ens obligui a actuar. El problema d’aquesta mena de sacsejades és que saps com comencen i mai com acaben. Depèn de com vagi aquestes eleccions ens podem trobar amb moltes sorpreses, algunes de molt desagradables i la culpa serà, a hores d’ara, de tothom.

Tornem-hi

Després d’aquests dies de descans de Setmana Santa i Sant Jordi, ara toca tornar a la normalitat, la dels dies aspres de la crisi que ens estreny i que ens eixuga les butxaques; ara ens toca abocar-nos novament cap al costat fosc d’aquesta primavera, on floreixen les males notícies entre el verd dels camps, i els núvols semblen carregats d’una pluja de cendra de mals àugurs.
El govern de la Generalitat continuarà improvisant retallades a tort i a dret, per intentar novament trencar la pinyata d’un estat del benestar que penja d’un fil, i el govern de l’Estat anirà tapant forats d’un vaixell que fa aigües per tots costats, mentre el cap de l’oposició pren tranquil·lament el sol a coberta, tot esperant el seu moment per a agafar definitivament el timó de la nau.
Les eleccions municipals ens esperen a la cantonada, amb uns candidats disposats a barallar-se per les escorrialles de les escorrialles. Saben que hauran de governar municipis endeutats i desil·lusionats, però lluitaran fins al darrer alè perquè, malgrat tot, saben que en la política municipal encara tenen un marge de maniobra per a poder fer alguna cosa pels ciutadans, o pels seus interessos particulars, que de tots n’hi ha.
Però la gent passarà aquests dies que queden de primavera amb la vista posada en els brots vermells del calendari i en les vacances d’estiu, en dies de platja i de cerveses fresques i dels comentaris eterns a l’entorn del futbol. El temps passa, ens consumeix per dins, però la vida s’acomoda i dorm la migdiada, mentre la història, com un vent irrefrenable, va avançant cap a un destí desconegut.

Retallades

Retallar és un art, ho saben bé les modistes i els sastres, la roba s’ha d’aprofitar fins al darrer racó. El “tall” és decisiu perquè determina la forma final del vestit, tant és així que avui en dia, en les grans indústries de la moda, aquesta tasca la fa potents ordinadors que calculen i tornen a calcular els talls i els retalls. S’ha de comptar bé perquè entre tall i tall hi quedi la menor quantitat de roba sobrant. Quan un govern ha de retallar s’ha de plantejar el mateix, el que no pot fer, per estalviar és, posem per cas, fer pantalons d’un sol camal. Podem estalviar comprant roba més econòmica, però no podem retallar d’altra manera la peça, sobretot quan parlem de vestir la sanitat i l’ensenyament. Un govern ha de saber governar, o, si més no, ha de saber administrar bé els recursos, igual que una modista ha de saber tallar i ajustar-se al pressupost del client. L’equip que actualment ocupa el Palau de la Generalitat, format per una pintoresca coalició de partits pertanyents tots ells a una dreta catalana, més o menys liberal i més o menys democristiana, ha optat per agafar la crisi, i el clima d’enfrontament amb l’estat, d’excusa per fer neteja. Es tracta de passar la tisora una mica per tot arreu i d’igualar allò que no és igual, però que fa nosa, ja sigui per interessos o per estètica política. Un govern ha de saber administrar els recursos però, sobretot, ha de saber distingir prioritats. De fet, quan els convé ja ho saben fer. Els 300 milions d’euros anuals que ens costa a tots plegats TV3 no els retallen, no. I tots els milions que paguem cadascú de nosaltres pels drets de retransmissió de la lliga de campions, tampoc. És trist comprovar-ho quan ja ha passat, però ara queden clares quines són les prioritats d’aquest govern en allò que no retalla i quines eren les del govern anterior, en allò que aquest sí que retalla: la sanitat i l’ensenyament.

La dictadura dels comptables

No ens enganyem, són gent pulcra, es lleven de bon matí i fan gimnàstica. En el cor dels seus ordinadors hi reposen secrets insondables, xifres que només ells són capaços d’interpretar i emocions que únicament reserven per a les grans ocasions. Omplen fulles de càlcul, mantenen bases de dades i s’intercanvien correus electrònics amb informacions privilegiades. Es pengen del coll corbates ratllades amb colors discrets, però a la moda, i es miren el món amb la seguretat dels que se saben portadors d’una única veritat inqüestionable.Són gent de carrera, que han anat construint sòlidament un currículum amb màsters, cursos i seminaris.Els agraden els cotxes amb vidres fumats i l’ambient ordenat dels consells d’administració i dels òrgans de govern. Si el signe dels temps ho exigeix es fan socis del Barça, juguen a golf en un club privat o les dues coses alhora.Quan les coses van bé es pengen medalles i quan van malament exigeixen als altres que facin esforços. S’omplen la boca amb paraules dissenyades especialment per poder esquinçar el silenci pels dos talls i per poder burxar en la ferida tant d’entrada com de sortida. Són paràsits del poder, però el poder no pot passar sense ells. De tant en tant sorgeix la seva imatge en les pàgines d’economia dels diaris, asseguts darrere d’un despatx amb vistes i deixant anar frases abstruses entre cometes.El seu déu cotitza a la borsa de Nova York i la seva religió els exigeix comunió diària. Escolten directament la veu dels mercats, interpreten els seus designis igual que ho feien els antics àugurs i ofereixen en l’ara de sacrifici l’esforç de milers d’estalviadors. Quan s’acosten temps d’eleccions il•luminen el seu rostre amb un somriure i es deixen fotografiar al costat d’una senyera, mentre en el seu cap continua deambulant permanentment una solitària veritat, que busca sense èxit sortir del laberint construït amb les mentides d’un comptable.

Futur

Mentre condueixo pels carrers de la ciutat de tornada a casa, em creuo amb un cotxe de pràctiques. Em fixo en el rètol amb el nom de l'autoescola: Futur. Somric en imaginar que, dins del vehicle del costat, algú està aprenent a conduir el seu futur. A intentar agafar, amb mans fermes, el volant dels dies que vindran.