Merkell com a animal de companyia....

La senyora Merkell, ha dit que els treballadors haurien de rebre millores salarials només en cas de ser “més productius” (caldria saber ben bé què vol dir, això!), i no perquè els productes que fabriquen aquests treballadors els hi costen, als mateixos treballadors, un 10% més cars que l’any passat –l’electricitat, sense anar més lluny. La pregunta és fa evident: i què passa si hem estat més productius, però no prou, tot està molt més car i, any rere any, el nostre salari continua congelat per un meravellós conveni lligat a la productivitat? Jo us ho diré: intentes, primer, passar-te del vi a l’aigua i, uns anys després, et mors de fam.

Un exemple concret: fa dos anys, un operari de forn treia 1.000 barres al dia; l’any passat va treure 1.250 barres/dia. Tot i l’evident esforç productiu (un 25% més!), qui pot creure que, enguany, l’operari n’obtindrà ni que sigui un increment salarial del 2’5%? Aleshores, com ho hem de calcular, això? No és una fal•làcia monumental aquest evangeli de Merkell? “Produir més” no significa “produir millor” ni, encara menys, “vendre més” –una cosa, per cert, que tampoc no significa, ni de bon tros, “guanyar més“. I podem anar més enllà: pagar salaris més baixos (encara més!) no significa fabricar productes més competitius. Primer perquè, en preu, ens guanyaran sempre els xinesos. Segon, perquè la quantitat i la qualitat del producte encara depenen de les motivacions del treballador.

Tot i la contenció salarial, el patró de la fleca, en canvi, sí que hi pot haver pujat el preu del pa en els darrers anys. Posem per cas que, fa dos, quan el forner en fabricava 1.000, la barra de pa costava 70 cèntims/unitat; l’any passat, quan el treballador n’enfornava un 25% més, el patró el va apujar a 75 cèntims/barra. Això significa que el forner ha pencat més, però que li abaixaran el salari, com a mínim, 5 cèntims/dia, si enguany no rep un increment salarial d’acord amb l’encariment del pa. Vull dir, amb tot això, que, en termes objectius, la productivitat no és una ciència exacta; no és calculable com la inflació –que, també, deixa-la córrer i veuràs… En definitiva, una alteració, ara, d’aquests factors de revisió salarial –diguem-ho ja– no té cap altre objectiu que donar-nos gat per llebre i que acceptem Merkell com a animal de companyia.... O encara penseu que, guanyaran més diners els assalariats que més treballen?

*Nina *Zilli

El meu últim descobriment musical: *Nina *Zilli, un bon regal per a un diumenge

Vida i Felicitat

La mare d’en Forrest Gump deia que «la vida és com una capsa de bombons, mai saps quin et tocarà». Però potser la millor definició de la vida és la del metge francès Xavier Bichat, quan afirmava que «La vida és el conjunt de funcions que resisteixen a la mort». Viure, sobretot, és aquest desig de continuar vivint i la mort simplement és un dels seus extrems, l’objectiu de la vida és la recerca continuada i irrefrenable de la felicitat.
Ningú ens ensenya a viure, les coses més simples les donem per sabudes, només ens preocupem pels grans conceptes abstractes i per les complexitats tecnològiques que ens envolten. Ningú ens diu com hem de ser feliços i encara que algú ho fes, probablement no acceptaríem mai aquesta mena de lliçons. Qui ens ha de dir com hem de viure? No n’han de fer res, es cosa nostra, de cadascú, a casa seva no hi entra ningú a posar lleis, només faltaria.
Però cada vegada vivim en una societat més complexa, el que fem en aquest costat del món retruny automàticament a les antípodes, els rebels libis disparen contra els avions de Gadafi mentre escolten amb la ràdio del seu mòbil els resultats de la lliga italiana de futbol i una nena d’Olot, que gaudeix d’un Erasmus a Roma, es pensa que la vida és la trama d’una pel•lícula americana, d’aquelles que acaben sempre amb final feliç.
Erasme de Rotterdam, va deixar dit que «L’essència de la felicitat consisteix en acceptar ser el que ets».

Males Notícies

Cada dia em llevo amb una sensació estranya a la boca i se’m fa més difícil deixar de pensar en una realitat aclaparadora, que ens cau permanentment al damunt com una llosa. Quan encara no ens hem recuperat d’un ensurt, n’arriba un altre de pitjor. Ens assetgen les males notícies en tots els aspectes de la vida. Potser la inestabilitat és el caràcter dels nostres temps, el signe d’aquest planeta errabund en la senda del nou mil•lenni.
Probablement ara la nostra obligació és lluitar per no empitjorar-ho. S’ha d’intentar confiar en les institucions legítimament establertes, però també hem de saber alçar la veu. En primer lloc acabem ja amb la dictadura d’això que en diuen “els mercats”, un eufemisme per a referir-nos a una minoria de privilegiats que intenten moure els fils del poder i que són precisament els mateixos que ens han embolicat en tot aquest assumpte de la crisi.
Ara, més que mai, són necessàries les polítiques socialdemòcrates, que vetllin per l’interès comú i que lluitin contra unes desigualtats socials que amenacen amb desestabilitzar l’ordre mundial. Més enllà de noms, de particularismes i d’emocions nacionalistes, hem de comprendre que tots estem en el mateix vaixell, que aquest món es va empetitint a cada minut que passa i no podem arriscar-nos a deixar-lo en mans dels que únicament vetllen pels seus interessos.

Realitat,Veritat, Raó i Deliri

La realitat és múltiple i variada, es reflexa i es distorsiona contínuament, igual que la veritat,o la raó. El món real és el conjunt de tot el que succeeix i que dura. És autèntic el gat que travessa el carrer, el núvol que sobrevola la ciutat i el mar que intueixo darrere de les muntanyes.
Però la realitat és fugissera, només existeix mentre dura, la veritat, en canvi, continua eternament. Quan el gat acabi de passar, quan el núvol descarregui la seva pluja o, fins i tot, quan el mar s’hagi evaporat del tot, seguirà sent veritat que això, avui, succeïa. La realitat és un concepte temporal, però la veritat queda i, en el fons, és l’únic que finalment acabem compartint. La veritat és el mínim comú denominador entre tots els discursos possibles.
La realitat és racional i la raó és la objectivació de la veritat. La raó, malgrat la realitat i més enllà de la veritat, ens fa més eficaços i, per tant, més lliures i feliços. La racionalitat és tot allò que la raó pot digerir.

El deliri gira sobre si mateix, desencarrilat de tota objectivitat i construeix veritats alternatives, per a consum propi, incapaces de ser compartides.
Desgraciadament vivim en un món decantat cap al deliri, cada vegada som més incapaços de compartir veritats i somnis, la racionalitat es construeix a crits en els programes televisius i la realitat s’inventa en la xarxa. Però per poder somiar a gust cal abans haver estat capaç d’imaginar-nos nosaltres sols altres realitats, perquè, quan tots els nostres somnis hagin desaparegut pugui quedar encara el regust d’una bona utopia en el rebost de la vida.

Insubmis

Ara que tot el món ha de limitar la velocitat a 110 quilòmetres per hora, sóc jo o avui em fa l'efecte que el planeta gira més ràpid?

Unplugged

L’actualitat és una bestia que s’alimenta amb les deixalles d’una societat que habitualment només se sap mirar el melic. Els mitjans de comunicació, en general, són fidels servidors de l’Actualisme, una doctrina filosòfica segons la qual no hi ha cap ésser immutable i tot es resol en el esdevenir continuat de les notícies, unes darrere de les altres.
Per aquesta voràgine, en la qual ens mantenen immersos els canals de comunicació més addictes a l’actualisme, hi va passant una mica de tot. Avui és una revolució a Libia, però demà pot ser un escàndol de corrupció, o l’enèsim partit del segle entre el Barça i el Madrid. Tot ocupa el mateix espai i durant el mateix temps, tant li fa que morin dues persones en un accident de trànsit a Castelldefels que dos mil en un atemptat a Bombai.
Us imagineu una vegada a la setmana sense telenotícies ni diaris, desconnectats d’Internet i sense ràdio? No sé si el món seria millor, però nosaltres aniríem més tranquils, segur.

Març

El mes de març sempre arriba abans d’hora, quan el febrer cau pel forat negre dels calendaris gregorians i l’hivern encara imposa les seves normes. Els vianants, inflats d’anoracs i abrics, omplen el reduït espai de les voreres, l’any comença a fer girar els seus engranatges i la llum del sol penetra ja fins al fons de la tarda. Pel març encara som a temps d’encarar el futur amb un bri d’alè i de trepitjar amb força pel camí de les certeses. És hora de començar a obrir portes i d’escriure la història d’un temps que encara és el nostre. El mes de març és aquest temps incert que gira incansablement com una baldufa i que a vegades ens mareja, però que sempre ens espera per donar un nou impuls a les nostres vides amb l’esperança d’una nova primavera.

Histories de Tren

Al tren, m'assec al costat d'una senyora d'edat avançada. Als peus, una motxilla; als genolls, una carpeta; a les mans, un mòbil que no para de sonar. Amb veu dolça atén trucada rere trucada, demanant de forma insistent als interlocutors el número de telèfon per apuntar-lo, amb traç elegant, en un dels nombrosos fulls de la carpeta que fa les funcions de directori telefònic improvisat. Quan escriu la darrera xifra, arriba el final de la conversa, sobtat. Penja i torna a començar el mateix ritual. Col•leccionista malaltissa de telèfons, penso. La síndrome de Diògenes s'actualitza en plena era digital.

La cultura de la crisi

Vivim en temps d’anticicló i el cel pesa sobre nosaltres com una boina de ciment. En un mar en calma absoluta, els vaixells han deixat de navegar, les veles han quedat només per fer bonic, per tot arreu les naus van a la deriva i els capitans criden: «Campi qui pugui!». Els més espavilats pugen a les barques de salvament i els que no tenim més remei que continuar remant, ens dediquem a tapar forats amb el que tenim més a mà.
Ens hem instal•lat en la cultura de la crisi. Les institucions tanquen les aixetes i alleugereixen pes, es retallen pressupostos i es comença a enderrocar l’estat del benestar. La dictadura dels mercats ha decretat l’estat de crisi i tothom ha d’acatar el toc de queda. Però, arribats a aquest punt, potser ja és el moment de dir prou, de rebel•lar-nos contra qualsevol dictadura i, si el vent no bufa, començar a bogar nosaltres amb força.
No paguem als nostres governants perquè creïn problemes sinó per a solucionar-los. Alleugerir pes de l’administració i estalviar tant com es pugui està molt bé, però, si no volem enfonsar-nos definitivament, també hem de saber invertir. Els nostres governants han de tenir clar que ara precisament són temps per apostar pel coneixement, per la innovació i les idees. Vivim en la civilització de la cultura, la humanitat ha transformat pràcticament tot allò que ens envolta i ho ha de continuar fent. Aquesta societat, en un moment crític, ha d’invertir en cultura, perquè aquesta és la mare de tots els principis que ens han de permetre anar navegant pel mar de la civilització.

Governants

El necis sovint no perceben que l’important ja no és repetir que han dit la veritat, sinó plantejar-se per què tantes persones continuen pensant que estan mentint.

Traducció del poema de Fernando Sabino “De tudo ficaram três coisas…”

De tot quedaran tres coses...
La certesa d’estar sempre començant...
La certesa d’haver de continuar...
La certesa de ser interromputs
abans d’acabar...

Però farem...
De la interrupció un camí nou...
De la caiguda, un pas de dansa...
De la por, una escala...
Del somni, una passera...
De la recerca, una trobada!

Normal

Deixar enrere un semàfor que pateix fred: la llum verda li tremola. Conduir sense presses per Barcelona. Arribar a destí, quan surt el sol i l'edifici de vidre verd se'l reparteix entre totes les finestres. Sentir-se normal en una feina normal, entre gent normal.

Diaris de tren

Fa uns anys, en un dels trajectes diaris de tren cap a la feina, vaig descobrir prop d'una de les estacions un roser amb una sola flor, preciosa, que sobrevivia enmig de màquines, ferros rovellats i formigó. Era la bellesa del toc de color que creixia entre la brutícia i el gris dels meus dies de llavors, i que em feia la vida una mica més agradable. L'altre dia vaig tornar a agafar-ne el meu tren diari,la estació está totalment nova pero el roser ja no hi és. Al tren vaig pensar en tu i en que ara ja no necessito roses per que tinc la teva veu i el teu somriure.

Quant més t’apretes, més et foten…

No he fet números, o no n’he fet massa, però fa més d’un any que vaig començar a prendre mesures per controlar el consum d’electricitat a casa: la tisorada domèstica. He retallat moltíssim l’ús del forn, de la rentadora i d’altres electrodomèstics. He intentat fer això que se’n diu un ús eficient i responsable. Abans, incaut, posava la secadora sempre que plovia; ara la tinc gairebé només per a mirar-la, perquè prefeirexo penjar la roba a sobre dels radiadors o si fá bon temps a l’estenedor de la terrassa. En definitiva, lectures en mà, he pogut reduir el meu consum una miqueta. A curt termini, les meves restriccions han frenat el dèficit pressupostari domèstic anual, però veig que, a llarg termini, l’ús restringit ja no és cap solució, perquè a mesura que vaig limitant el meu consum, el preu dels quilowatts/hora. No vols caldo? Dues tasses! Penso que, en general, aquesta és la política de les elèctriques en temps de crisi: a més contenció del consumidor, més elevada és la tarifa. Tot un exemple, a petita escala, de com funcionen els mercats. Quant més t’apretes, més et foten. Arriba un moment, però, que ja no trobes d’on retallar i has d’extirpar el mal d’arrel: encendre les espelmes i sobretot, donar-te de baixa i enviar les sangoneres males putes a mamar de la séquia. Al temps….

Julio Anguita en 59 Segundos

"Sin comentarios"

Les coses normals

La normalitat és un ideal, una utopia. Res mai és de tot completament normal, completament ajustat a la norma, perquè les normes, com les onades del mar, els núvols en el cel, o les opinions dels humans, són canviants i volàtils. El que avui és normal, ahir podria ser monstruós o al revés. Ahir fumar constantment i en qualsevol lloc era la cosa més normal del món i ara ja no ho és. La normalitat simplement és la mitjana en un camí sinuós: quan la línia és contínua no és pot avançar.
La norma, és la regla. Serveix per mesurar, per rectificar i per corregir. Les normes són còmodes, però també són molestes. Els humans som prou intel•ligents com per crear-les i prou animals com per desacatar-les. O és al revés? El nostre ideal és viure en una societat sense restriccions, en plena llibertat, però creem normes a cada instant, perquè en el fons sabem que sense elles regnaria el caos.
Baruch Spinoza deia que “els homes s’equivoquen quan es creuen lliures perquè saben quins són seus desitjos però no són conscients de les causes que els provoquen”. De fet tots som presoners dels nostres desitjos i això els publicitaris ho saben bé. Per quina raó serà sinó que la paraula llibertat és de les més pronunciades en els anuncis televisius? La tirania ha aprés amb el temps a estimar el concepte “llibertat” perquè sap que està construït sobre una mentida i si alguna cosa odien els tirans són les veritats i la raó.
Només la veritat i la raó són lliures, no obeeixen a ningú, però no són conceptes infinits ni absoluts, perquè en el fons són filles dels humans, uns éssers finits i relatius. Només aconseguim ser lliures si partim de la base que no ho som, l’alliberament només serà possible si sabem que la llibertat mai serà absoluta. La llibertat es fonamenta en aquestes normes –com la llei antitabac– que ens autoimposem i que es rebel•len constantment contra la normalitat que ens voldria esclaus dels nostres propis desitjos.

Fins quan..?

Quan desapareixerà de les societats desenvolupades un muntatge com el dels Reis Mags? Quan deixarà d'argumentar-se que «cal donar il•lusions a la vida», per defensar les nostres mentides d'adults, per justificar el xantatge durant mesos, per afavorir el consum suïcida per sobre de les pròpies possibilitats, per fer créixer els grans negocis dels grans de sempre, per fomentar la competència insolidària pel regal més car...? Quan serà una realitat el compliment dels drets de nens i nenes i deixarem d'utilitzar la violència emmascarada del xantatge, de la mentida, de la publicitat sense ètica...?

Calendaris

Els calendaris són roques de silici i els dilluns la maça que comença a esmicolar-les, cada setmana, fins que finalment el temps queda només com un grapat de sorra que s’escola entre els dits.

2010

Quan els anys passen a la comptabilitat de la història, s’omplen de noms i de fets que es van diluint en el record. Els anys serveixen per datar naixements i defuncions, per omplir de fites el que d’altra manera només seria un camp erm, un desert sense referències. L’any 2010 ja s’ha exhaurit gairebé del tot, després del 31 de desembre només serà pols dels segles i ja ningú recordarà les llargues hores d’espera en les estacions de tren, els anuncis que han farcit de buidor les ànimes dels teleadictes i tots aquells instants perduts en converses vàcues d’ascensor a la feina. L’any 10 s’esfuma amb tot el seu carregament de tragèdies i d’alegries, amb tots aquells records que ens semblaven perdurables i tots els oblits que no van ni arribar a ser mai enumerats.
Qui recorda ja aquell llunyà terratrèmol d’Haití que va segar completament el destí d’un país? Qui recorda ja aquella manifestació del 10 de juliol en què un milió de persones van caminar pel Passeig de Gràcia de Barcelona? Qui recorda ja els noms de, José Antonio Labordeta, José Saramago, Raimon Panikkar o Luis Garcia Berlanga.? Aviat tot s’haurà perdut definitivament en el vent de la pols del univers. El passat ja no existeix, només ens arriba com una veritat llunyana i ondulant, l’any que acaba ja forma part del passat, com totes les coses desades a les golfes i oblidades per sempre. Tot el que ha succeït durant aquests 365 dies s’ha diluït en el no res de la memòria i l’oblit.

Alejandro Sanz-Lola Soledad

Amics

Un amic és aquell que ho sap tot de tu i malgrat això t'estima.

Filmography 2010

Another dia

Sortir al carrer al matí, trobar que la nit ha deixat una bugada de núvols estesa. La llum dels fanals, cansada, feixuga, intenta fer-se un lloc entre els llençols de vapor d'aigua mentre camino cap a casa tot pensant a ella dins del llit amb aquell posat que cobreix la carona amb les mans. Miro amunt: el sol comença a aplegar agulles d'estendre, i a recollir el cotó fluix de què estan fets els somnis que no es deixen tocar. M’ acomiado de la boira i de la humitat. Agafo el tren, lluny queda Girona, i tot torna a començar.

Funambulistas

"Si tienes miedo de hacerte daño, aumentas las probabilidades de que esto mismo suceda. Fíjate en los funambulistas, ¿crees que piensan en que tal vez caerán cuando caminan cuidadosamente por la cuerda? No, ellos aceptan el riesgo y disfrutan del placer que les proporciona desafiar el peligro. Si te pasas la vida procurando no romperte nada, te aburrirás terriblemente"
Mathias Malzieu "La mecánica del corazón"

Campanya Electoral

Aquest divendres comença la campanya electoral per a elegir els nous membres del Parlament de Catalunya. Les campanyes electorals són períodes de temps en el qual la realitat política del país s’accelera com en aquelles pel•lícules mudes de cinema, però després tot tornarà a avançar a velocitat de creuer. Els ciutadans es llevaran cada dia amb les preocupacions diàries a la butxaca, els vells continuaran mirant el cel amb recança i els joves el futur amb indiferència.
Potser no haurà canviat res de substancial, perquè ningú té una vareta màgica per a solucionar una situació de crisi econòmica greu, molt més enllà de la nostra petita nació dels catalans La gent que treballa haurà de continuar treballant i els aturats seguiran buscant feina. Els ajuntaments començaran a posar-se en alerta per a unes eleccions que els hauran de renovar pel mes de maig, s’asfaltaran carrers, es canviaran bombetes dels fanals més oblidats i es donarà corda als escombriaires que fins ara anaven a mig gas. El país continuarà estès sobre els replecs del mapa, els núvols aniran i vindran, els rierals s’ompliran sobtadament de pluja o potser arribaran temps de sequera. Els trens continuaran transportant funcionaris i treballadors, estudiants i jubilats, els televisors vomitaran novament programes per a retardats mentals i els camps de futbol s’ompliran per a poder gaudir, com a mínim, d’un partit del segle cada setmana. El Barça guanyarà la lliga, o potser no, i un president de la Generalitat haurà de continuar obrint la porta a la realitat, més enllà de les quimeres electorals.

Funambulismes

Ni papa de Roma, ni tots sants ni gent moderna. Ni panellets,ni politics de cara dura, ni nories de tv. No hi ha glamur en ser a l'atur i obrir llaunes de tonyina. Equilibris de funàmbul i neveres buides. Malgrat tenir una bona càmera, si la vida és grisa, tot surt de color gris a les fotografies.

Galetes

Diu *Murakami a "Tòquio *blues" que "la vida és com una caixa de galetes. En una caixa de galetes hi ha moltes classes diferents. Algunes t'agraden i unes altres no. Al principi et menges les que t'agraden, i al final només queden les que no t'agraden. Doncs jo, quan l'estic passant malament, sempre penso: "Haig d'acabar amb això al més aviat possible i ja vindran temps millors." Perquè la vida és com una caixa de galetes"
Per sort, pertanyo a aquest estrany grup de persones que es mengen primer les galetes "no tan bones" i deixen per al final les millors, per poder gaudir i assaborir-les amb més calma...sempre he pensat que les coses bones es fan esperar…

Compàs d’espera

Vivim en un contratemps
que se'ns menja la meitat dels compassos.

Sònia Moya, Gramàtica de l'equilibri

Brandon Flowers

Hay silencio en la calle fuera de tu ventana
Guardas secretos en tu almohada
Déjame entrar no hay motivo para asustarse
Prometo que esta noche no te haré daño
Sí, te lo prometo cariño, no te haré daño

Y estamos atrapados en el fuego cruzado
Del cielo y el infierno
Y estamos buscando refugio
Túmbate, Túmbate, Túmbate….

Mirándote vestirte mientras apagas las luces
Olvido todo sobre la tormenta que hay fuera
Nubes oscuras siguen su camino sobre la ciudad
Llegaron la angustia y el dolor lloviendo a cántaros
Como granizo, aguanieve y lluvia caen

Estamos atrapados en el fuego cruzado
Del cielo y el infierno
Y estamos buscando refugio
Túmbate, Túmbate, Túmbate….

Dile al diablo que puede volver por donde vino
Sus flechas de fuego están siendo disparadas en vano
Y cuando termine lo más difícil estaremos aquí
Y nuestros sueños romperán
Los límites de nuestro miedo
Los límites de nuestro miedo
Túmbate
Túmbate
Túmbate
A mi lado.

Brandon Flowers

Octubre

“El cel blau, rentat, s’ha presentat en la companyia d’uns blancs, lleugers, vaporosos, petits núvols errants. Les feines del dia s’han produït durant el matí, dins d’una llum forta i clara; a la tarda, han quedat com nimbats per una mòrbida, vaga, llum daurada. El pagès, arada en mà, ha fet la junta al pas de l’euga planturosa i mansa. Els ocells –les cuetes, els estornells– han dibuixat corbes fines, gracioses, al voltant de l’home i de l’animal. He sentit cruixir un carro en un camí carretal enfonsat. He vist passar un ramat al lluny, arrossegant un núvol de pols irisat. Els horitzons han tingut una claredat seca i precisa; les coses s’han dibuixat, en l’aire, amb una prodigiosa exactitud. Sobre el rectangle en pendent d’una vinya he vist com es movien, enfeinades, meravellosament precises, unes figuretes. Una verema tardana. Els raïms deuen ésser com panses. La tarda ha anat relliscant lentament, com una gota d’oli clar sobre un pla d’inclinació molt suau. Entre dues llums, veig desaparèixer, en la corba de la carretera, pedalejant una bicicleta, una bella silueta allargada. M’aturo un moment; encenc un cigarret; tot passa...”
Josep Pla, Les hores

Octubre. Els dies s’escurcen i la llum, diàfana, s’esforça –quan les boires li ho permeten– a treure brillantor a les hores que discorren fins al tombant de la tarda. L’ombra dels vespres esdevé més llarga i el fred ens pren el tacte dels dits, convidant-nos al retrobament amb les butxaques oblidades. Les llars de foc s’encenen, conquerint l’aire amb aquella olor de llenya cremada, i mantes i flassades surten dels armaris per embolicar els somnis amb la suavitat de la llana. Octubre em troba (re)descobrint Pla i llegint-ne les primeres pàgines.

La fille sur le pont-La chica del puente

És de nit a París, la jove *Adèle (Vanessa *Paradis) es prepara per suïcidar-se des d'un pont sobre el riu *Sena, però en l'últim moment escolta una veu que li diu que és a punt de cometre un error. Es tracta de Gabor (Daniel *Auteuil), un llançador de ganivets que busca a algú que li serveixi de blanc en les seves actuacions. La unió entre els dos fa que la fortuna els somrigui

Tot s’acaba i Tot comença

Tot torna. Els col•leccionables, els bons propòsits, l'escola, la depressió postvacacional. Asseguts davant de la pantalla d'aquesta immensa sala de cinema, contemplem com passa la vida, moviola amunt i avall. Tot torna. Las rutinas diarias, l'alarma del despertador,un sentiment de culpa a la bàscula, els viatges en tren, el signe de la verge, la davallada inexorable dels dies cap a la foscor,el temps de la verema, i les figueres que vinclen les branques oferint els seus fruits carnosos. Tot torna. Aixo si… el mar encara conserva l’escalfor de tots els sols de l’estiu.

Just one of those things

Només tinc dues mans i els llençols, quatre cantons. És llavors quan trobo a faltar algú. Per no dormir envoltat d'arrugues.

Friday night

Davant seu, totes les expectatives. La perspectiva esbojarrada d'imaginar per un moment que tot és possible. La música, a tot volum a la Marina de Madeira; el cos es mou, segueix el ritme, comença a ballar. Se sent com si tingués vint anys. De fet, el cos respon com si s'hagués aturat a aquella edat. La cendra a les fosques, s'uneix al ritual. Em sento com un enginyer d'estructures impossibles i topògraf aficionat, estudio la teva superfície lunar amb un cor que sobreviu a tots els incendis forestals.Te sents viva, lleugera, lliure, infinita, sensual. la felicitat: t'assalta quan menys t'ho esperes, a qualsevol cantonada d'un vespre de divendres, per recordar-te que no s'ha oblidat de tu. I donar-te els millors somriures, ara que jo t’estic mirant.

Repensar la societat

El món que il•luminà la Il•lustració, la Revolució francesa i la Revolució industrial està esgotat. La sobreproducció i la sobreabundància material en estructures de gran desigualtat social ja no tenen sentit, s’han de repensar moltes coses, construir una altra societat.”
(Eduardo Bericat)

Tot està per fer i tot és possible

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.



Ara Mateix

Miquel Martí i Pol

Saldos i Relacions

Hi ha persones que creuen que la parella ha de ser com un vestit fet a mida, que els ha d'escaure perfectament, quan en realitat a la botiga només ens és permès escollir la talla, la qualitat i el color del teixit. Un cop a casa, lluny dels miralls dels emprovadors que sempre ens fan més prims i dels maniquins dels aparadors que ens xiuxiuegen mentides pietoses a l'orella, ens tornem a calçar la peça de roba per comprovar que realment ens hi sentim còmodes i que ens fa el fet. La camisa, o el parell de pantalons s'adapten a nosaltres de la mateixa manera que nosaltres ens emmotllem a ells, tot prometent-nos mútuament felicitat eterna. I la roba es desgasta amb el pas del temps i els detergents, i nosaltres guanyem anys i quilets, i la relació s'oblida dins d'un armari, s'esfilagarsa, s'estripa o simplement es trenca. És llavors quan ens queixem del teixit, i hi ha qui intenta fer-hi sargits o directament llença la peça a les escombraries. De vestits fets a mida cada cop en venen menys, la gent ja no sap cosir i sempre acabem solucionant la necessitat de vestuari tot anant de rebaixes i tirant de saldos. Qui sap si l'amor amb final feliç es troba als llibres d'un curs de tall, confecció i costura.
Per aixo penso que es molt important estar aprop dels que en dominen el noble ofici de cosir.

Second - Rincón exquisito

Relatar el principio
no puede ser tan complicado,
antes iba deprisa,
perdóname si voy despacio.
Arrancad los motores,
que no haya silencio,
descorcharemos las mejores
bebidas que tenemos.
Aunque estoy agotado,
iré a buscar lo que me pidas.
Desde aquella habitación,
desde aquel rincón tan exquisito,
lanzamos un mensaje para todo el universo.
A través de aquel calor,
yo me transmito al exterior,
por tus gestos, en tu arte,
por los nuestros, en tu forma de entenderlo,
Trataré de llevarme
imagenes que me harán la espera soportable,
fueron incalculables
diamantes al fondo en cada una de las tardes.
Donde me sentaba yo,
escribo desde donde me sentaba yo

Nit d’estiu

La remor de l'aire em parla de tú a Barcelona molt a prop del mar. Escric la nit amb menta i xocolata. Escric la nit de dues veus que s'abracen en la distància malgrat saber que encara ha de passar un temps abans que arribin a tocar-se. Els badalls m'esperen a l'ampit dels somnis i tu, a cadascuna de les varietats dialectals de les nostres paraules.

Cridar

Auscultes la respiració dels mots que neden en el dictat invisible de la planúria de la meva esquena per determinar el to, el so i el registre de la vida que duc escrita a l'anvers del pit. No serveix de res revinclar el gest, ofegar el verb: tot jo et crido, inconscient, amb el moviment de les pauses i l'èmfasi dels accents.

(Un Home)

“Un home és més un home per les coses que calla que per les que diu.”

(Albert Camus – El mite de Sísif)

Currículum

Em mesuro en anys, diòptries, quilograms, centímetres d'alçada, número de peu, talla de pantaló. En parells de sabates, forats de cinturó, cicatrius, calories cremades, litres d'alcohol. Em compto en estius, nadals, amics i trens. En ciutats, adreces, telèfons i llocs de treball. Sóc vehicle, número de matrícula, pòlissa d'assegurança, permís de conduir, carnet d'identitat. Quan l'obvietat de totes aquestes dades se'm fa insuportable, reivindico el meu nom i la meva manera de ser.

El Riu

La vida és baixar per un riu: t’has de deixar portar per la corrent. Es tracta de moure els braços i les cames, d’anar en compte amb les branques més baixes dels arbres i amb les pedres que entorpeixen el curs de l’aigua. Però no has de pensar mai en remuntar riu amunt, això només ho fan segons quins peixos, perquè ho porten inscrit en la seva natura i el seu destí es tan tràgic com el nostre. El futur és el nostre objectiu, el passat és un indret on no se’ns espera.

Viure en temps de crísi

De fet la vida és una llarga crisi, no? Fins i tot néixer és un trauma; l’adolescència és una època de grans trastorns i cada dia, poc o molt, el sol fet de posar els peus a terra ens aboca a una realitat poc amigable. La crisi, la que surt cada dia en els diaris és com un suplement, com una mena de regal promocional de la realitat per a fidelitzar els lectors. Ens volen vendre aquesta crisi econòmica i financera com si fos un producte mediàtic inevitable, com si fos una qüestió passatgera, un núvol de cendra, i no, la crisi la tenim entre nosaltres, la crisi som nosaltres i, el que potser encara és més aclaparador: ha vingut per a establir-se definitivament a casa nostra, com un membre més de la família.
Actualment l’expressió “viure en temps de crisi” ja no serveix per a definir un estadi passatger de les nostres vides i del nostre entorn, perquè ara ja hem entès que en crisi hi viurem sempre, evidentment si el capitalisme resisteix i els diaris són capaços d’aguantar la notícia fins a la fi dels temps. El problema, com en la majoria de les coses, és la banalització del concepte i aviat ens voldran fer creure, uns per la part que els toca i els altres per la pròpia dinàmica dels mitjans, que s’ha acabat el cicle de la crisi i que en comença un altre.
No ens enganyem, preparem-nos per l’inevitable, o sigui per a viure en crisi permanentment i extraiem-ne el més aviat possible les conclusions necessàries, les lliçons pertinents. Haurem d’aprendre a viure amb menys, sobretot els que menys tenen; haurem d’aprendre a espavilar-nos, sobretot els que menys s’han espavilat; haurem de viure a menys velocitat, sobretot els que s’havien acostumat a prémer l’accelerador a fons i haurem d’aprendre finalment, sobretot els que ho havien oblidat, que res és possible fer-ho sols i que tot ho haurem de fer entre tots.(Dedicat a Linda Flor)

Convivint amb el Canvi

Si alguna lliçó hem après en els darrers mesos és que la societat en què vivim ha canviat profundament i que ja mai més serà com l’havíem conegut abans. S’acosten temps de nous embats i de resistències.

Esperança

M'han enviat aquest discurs d'un verd (el pel-roig instigador del maig del 68, ara no recordo el nom)al Parlament europeu, m'ha retornat l'esperança en els polítics...i es demostra que hi ha solucions alternatives i racionals a les crisis.

Efecto mariposa - Hoy no entiendo de nada

Hoy, deberia prestar atención y hacerle caso a la situación, esta que vivimos, ciencia ficción.
Hoy que quema el mar y ahoga el sol, que nace el odio y muere el amor, y nada compartimos.
Yo solo se, que si tanto tienes tanto vales, no se porque, a veces es mejor fingir que da igual y asi nos va, mejor dejarlo pa' otro día, que todo vuelve en la medida, de lo que hagas en la vida que es tan tuya y mia.
Mienten los que dicen que no pasa nada, cuando la verdad en nuestra cara estalla, no tengo ganas de escuchar mas farsas, mentiras, mentiras.
Locos de la rabia que llevamos dentro, todas las palabras se las lleva el viento, y en mi paso por la vida siento, que hoy no entiendo de nada.
Los diarios que muestran horror, en el estrecho una vida se hundio, buscando una salida, tal vez peor.
Nos vestimos de animales para vernos mejor, depositamos la ilusion en paisajes de hipotecas que error.
(Te callas, te callas) Y no dices nada.
(Te callas, te callas) Y bajas la cara.
(te callas, te callas) A veces es mejor fingir que da igual y asi nos va, mejor dejarlo pa' otro día, que todo vuelve en la medida, de lo que hagas en la vida que es tan tuya y mia.
Yo no entiendo las razones, nada hacemos por cambiar.
(Hoy no entiendo de nada) Yo no entiendo nada. (hoy no entiendo de nada).

La vida

La vida és un artifici molt simple: cal llevar-se cada matí com si ho haguessis oblidat tot, com si res no hagués passat i el món esperés irrevocablement el teu somriure i tot encara estès per fer.

Sempre és dilluns

Sempre és dilluns a l’inici de totes les coses. Sempre és dilluns en la claredat d’uns ulls que miren i en la punta tremolosa d’unes mans que busquen. Sempre és dilluns en el color d’uns llavis que esperen i entre els cabells que bressa un vent inquiet de maig. Sempre és dilluns a l’inici de totes les coses, fins i tot de les coses que no tenen fi.