Fa uns anys, en un dels trajectes diaris de tren cap a la feina, vaig descobrir prop d'una de les estacions un roser amb una sola flor, preciosa, que sobrevivia enmig de màquines, ferros rovellats i formigó. Era la bellesa del toc de color que creixia entre la brutícia i el gris dels meus dies de llavors, i que em feia la vida una mica més agradable. L'altre dia vaig tornar a agafar-ne el meu tren diari,la estació está totalment nova pero el roser ja no hi és. Al tren vaig pensar en tu i en que ara ja no necessito roses per que tinc la teva veu i el teu somriure.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada