Sortir al carrer al matí, trobar que la nit ha deixat una bugada de núvols estesa. La llum dels fanals, cansada, feixuga, intenta fer-se un lloc entre els llençols de vapor d'aigua mentre camino cap a casa tot pensant a ella dins del llit amb aquell posat que cobreix la carona amb les mans. Miro amunt: el sol comença a aplegar agulles d'estendre, i a recollir el cotó fluix de què estan fets els somnis que no es deixen tocar. M’ acomiado de la boira i de la humitat. Agafo el tren, lluny queda Girona, i tot torna a començar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada