2010

Quan els anys passen a la comptabilitat de la història, s’omplen de noms i de fets que es van diluint en el record. Els anys serveixen per datar naixements i defuncions, per omplir de fites el que d’altra manera només seria un camp erm, un desert sense referències. L’any 2010 ja s’ha exhaurit gairebé del tot, després del 31 de desembre només serà pols dels segles i ja ningú recordarà les llargues hores d’espera en les estacions de tren, els anuncis que han farcit de buidor les ànimes dels teleadictes i tots aquells instants perduts en converses vàcues d’ascensor a la feina. L’any 10 s’esfuma amb tot el seu carregament de tragèdies i d’alegries, amb tots aquells records que ens semblaven perdurables i tots els oblits que no van ni arribar a ser mai enumerats.
Qui recorda ja aquell llunyà terratrèmol d’Haití que va segar completament el destí d’un país? Qui recorda ja aquella manifestació del 10 de juliol en què un milió de persones van caminar pel Passeig de Gràcia de Barcelona? Qui recorda ja els noms de, José Antonio Labordeta, José Saramago, Raimon Panikkar o Luis Garcia Berlanga.? Aviat tot s’haurà perdut definitivament en el vent de la pols del univers. El passat ja no existeix, només ens arriba com una veritat llunyana i ondulant, l’any que acaba ja forma part del passat, com totes les coses desades a les golfes i oblidades per sempre. Tot el que ha succeït durant aquests 365 dies s’ha diluït en el no res de la memòria i l’oblit.