Les coses normals

La normalitat és un ideal, una utopia. Res mai és de tot completament normal, completament ajustat a la norma, perquè les normes, com les onades del mar, els núvols en el cel, o les opinions dels humans, són canviants i volàtils. El que avui és normal, ahir podria ser monstruós o al revés. Ahir fumar constantment i en qualsevol lloc era la cosa més normal del món i ara ja no ho és. La normalitat simplement és la mitjana en un camí sinuós: quan la línia és contínua no és pot avançar.
La norma, és la regla. Serveix per mesurar, per rectificar i per corregir. Les normes són còmodes, però també són molestes. Els humans som prou intel•ligents com per crear-les i prou animals com per desacatar-les. O és al revés? El nostre ideal és viure en una societat sense restriccions, en plena llibertat, però creem normes a cada instant, perquè en el fons sabem que sense elles regnaria el caos.
Baruch Spinoza deia que “els homes s’equivoquen quan es creuen lliures perquè saben quins són seus desitjos però no són conscients de les causes que els provoquen”. De fet tots som presoners dels nostres desitjos i això els publicitaris ho saben bé. Per quina raó serà sinó que la paraula llibertat és de les més pronunciades en els anuncis televisius? La tirania ha aprés amb el temps a estimar el concepte “llibertat” perquè sap que està construït sobre una mentida i si alguna cosa odien els tirans són les veritats i la raó.
Només la veritat i la raó són lliures, no obeeixen a ningú, però no són conceptes infinits ni absoluts, perquè en el fons són filles dels humans, uns éssers finits i relatius. Només aconseguim ser lliures si partim de la base que no ho som, l’alliberament només serà possible si sabem que la llibertat mai serà absoluta. La llibertat es fonamenta en aquestes normes –com la llei antitabac– que ens autoimposem i que es rebel•len constantment contra la normalitat que ens voldria esclaus dels nostres propis desitjos.