Petit

De petit m’agradava pujar als arbres. Enfilar-m’hi i romandre quiet, amagat entre les branques. En recordo un, on passava tardes senceres imaginant-me vestit de fulles i escoltant bocins de converses alienes d’ocells i de persones. M’agradaria tornar a trobar un arbre com aquell. Ben alt. Esbrinar quina olor fan les flors d’oceans. I créixer.

Valors

Vivim en una societat que ha oblidat que només l’esforç personal i l’honestedat la faran créixer i reeixir.”(Josep Cornellà i Canals)

Arrels

Arreles en mi com el tacte de la tebior la primera nit d'hivern. Com la promesa del teu cos abans d'encetar la certesa de tots els besos. Com el verd de l'heura s'arrapa al gris de les parets. Arreles en mi així, com si res. Sense haver de forçar panys ni portes. Sense haver de conjugar nous verbs.

Més lliure

Només en contextos molt concrets es pot detectar que certes rutines quotidianes són esclavituds. M'agrada saber que es pot viure seient a terra i que amb una cullera es pot menjar pràcticament de tot.

Deixar de necessitar és sentir-se més lliure.

Buidar-se

Mal de cap. Pell de gallina arreu. La calor m'odia i m'espera a totes les portes per asfixiar-me. Jo només vull treure el tap de l'aigüera i buidar-me lentament. Que tot el malestar se'n vagi per l'eixidiu d'aquest agost insuportable

Bonica

La mires i sempre està perfecte.
Pentinada, maquillada, vestida, complementada i entaconada.
Joies petites i bolso perfecte.
Sempre està impecable.
Avui l'he vist al mati, despentinada, desmaquillada.
I m'ha semblat mes humana i bonica que mai.

Mitja Veritat

A vegades m'agradaria poder ser més sincer. Tenir la capacitat de dir el que penso i no importar-me en absolut la reacció, el què passarà, les conseqüències. Dir, simplement la veritat, la meva veritat i amb això tenir-ne prou. Dir: no tinc ganes de fer això, no vull això, no m'agrada, vull, no, si, ho crec així, ho sento així, ho penso així, és així.
Penso sovint que si poguéssim dir realment el que pensem, com i quan ho pensem, sentiriem un cert alleugiment en la nostra pròpia sinceritat. També però, crec, que estaríem més sols, perquè a la gent, a nosaltres, a mi i a tu, no ens agrada gens la veritat.
Si fós més sincer avui... malmetria unes quantes relacions personals i socials. La vida és, en realitat, només, una mitja veritat. L'altre mitja, és mentida.

Return to sender

Podria encabir tota la ràbia i la ira dins d'una botella, en forma de nota escrita o de vaixell diminut, i llençar-la al mar que acull les ampolles i els seus missatges. Però segur que és ple de sargassos, de paraules ofegades, de cocodrils ploricons i afamats, d'adjectius que han perdut els ullals. Em pregunto a quina bústia es llencen les cartes incendiàries perquè arribin a destí sense calar foc a la resta de correu normal.

Femeni singular

Relacions,històries intenses, avorrides, divertides, de por i terror, infantils, llargues, curtes, d’intriga, de ciència-ficció... Unes s’escriuen en masculí. Altres, en femení. La majoria, en singular encara que també n’hi ha que, mentre es van escrivint, furtivament o no, es pensen o es desenvolupen en plural. Els més originals hi barregen tots quatre elements sense ordre ni concert i així els va. I també n’hi ha d’altres que, independentment del seu nombre o gènere, senzillament no passen de la primera pàgina.
Jo, ara per ara, prefereixo que la protagonista de les meves històries sigui una dona. Això sí, femenina i ben singular.

Dos quarts de tres

Intento mesurar a pams la distància que es respira entre el record dels teus llavis i el meu coll, i les mans se'm perden pel camí, en algun punt indeterminat entre Diagonal i Gran de Gràcia. No em surten els números en comptar els petons que ens separen i les paraules que ens uneixen, o a l'inrevés, o viceversa. Mal enginyer de electromecanica i amb les matemàtiques justetes només em queda escriure històries curtes i poemes amb lletra petita i cinta mètrica. Només són dos quarts de tres i tant sols em queda inventar recorreguts turístics per l'eixample d'aquest dilluns a la espera del tren que em portara a tu i els teus llavis,

La porta oberta

De tant en tant un té revel.lacions i decideix fer canvis. Envia emails, imprimeix fotos, canvia algun moble de lloc,un blog nou o fa un replantejament d'alguna cosa, per petita que sigui. Decideix, en definitiva, que no val la pena estar enfadat i fa una passa, avança, es mou, s'aixeca i obra la porta. Una porta petita i només dóna accés a un rebedor, però una porta al cap i a la fi. No és que n'esperi massa de la porta oberta, però potser té una mínima esperança que passi corrent d'aire, que deixi entrar més llum i que, d'alguna manera, canvii una mica la perspectiva. I resulta que, de tant en tant, aquest petit gest es converteix en un gest molt gran i el canvi acaba sent espectacular i tot plegat pren una dimensió que no es veia a venir ni de lluny.Aqui dons no tens cap dubte i pensas que es millor deixar sempre la porta oberta i obrir tambe la finestra

Fils Invisibles...

Hi ha un relat de la Montserrat Roig que parla dels fils invisibles que ens uneixen als morts. És un relat memorable que parla de com els morts ténen el poder de seguir-nos estirant una mica, no permeten que ens deslligem del tot de la seva memòria, del que van ser. Aquest fil ens porta tristesa o melancolia, però també, potser llum, esperança, records i sensació de pertinença. Crec que aquest fil existeix. I també crec que aquest fil existeix entre els vius. Gent que ha format part de la teva vida en un passat, que han estat importants, que van significar, importar, marcar, deixar una petita empremta (per molt petita que sigui) a la nostra vida. El fil, que es va afluixant, que es va fent més i més prim ens té lligats d'alguna manera i d'alguna manera també, ens estira. A vegades l'estirada és tant forta que no tens més remei que mirar enrera de nou i recordar, amb força, mirant de no oblidar cap detall. Som com som per tot el que vam ser, per cada fil que hem teixit, per cada pont construit i destruït i tornat a construir. Som tota la gent que hem conegut, també, tota la gent que ha format part de tot allò que hem estat. Aquests fils invisibles són els que, d'alguna manera, ens aguanten. Els més poderosos són els que teixim cada dia a base de convivència, de xerrades, de rialles, de somnis de futur,de petons de bon dia amb els llavis apretats,de llums de neó... Els fils invisibles ens poden estirar una mica, però els fils que veiem i controlem, els fils que fem créixer o aprimem a voluntat, són els que marquen qui som i cap a on anem. Teixeixo fils de color llampants pel present i pel futur... Recordo fils gairebé transparents del passat... I vull pensar que sóc jo qui els domino...

Hibernació

L’arribada de la calor altera el ritme de la rutina. Tot s’alenteix per, a poc a poc, adaptar-se a la nova cadència imposada per la xafogor. La jornada laboral, però, no abaixa la guàrdia i es mostra impassible; no obstant això, les neurones decideixen fer horari intensiu i rendir únicament de vuit a tres. A mesura que avança el dia, la ment entra en letargia; el cos s’abalteix: hibernem a ple estiu, com rèptils desorientats que actuen a l’inrevés dels dictàmens de la natura. Sense escates a la pell, ens arrosseguem feixugament pel camí de les hores que ens condueix fins al caient de la tarda. Fins al voraviu de l’horabaixa. Allà, asseguts entre les costures que uneixen els dies i les nits, ens esperen, revifats, els sentits.

Prestidigitació

Arrenco frases del seu context. Trenco sintagmes. Esmicolo els mots tot cercant-ne el secret. A mesura que desgrano lletres, van callant les veus que em parlaven a cau d’orella. M’adono, mentre recullo les engrunes de paraules desfetes i m’espolso vocals i consonants adherides als dits, que els millors paràgrafs que he llegit mai són brillants trucs de màgia. I jo, un simple aficionat a la prestidigitació.

No desitjar

No desitjar rellotges de pulsera, ni més sabates ni més ulleres de pasta. Escapar-se de tota aquesta perfecció imperfecta, de tots aquests avions de paper que no arribaran mai a aterrar. I refugiar-me en la serenitat dels anys, en la densitat dels llibres, en la pau de la paraula ben escrita, del sentiment ben relligat. Mirar cap a una altra banda per fugir de disfresses i façanes i trobar el tacte fred del sol al vidre,refrescant la boca amb una mica de maria lluïsa fresca.

Fá calor

Em pregunto què fer-ne, de tota aquesta xafogor. De l'excés de graus centígrads que intentem espolsar-nos del cos, dels termòmetres exhausts i vençuts, de les nits de finestres obertes amb el son que penja del bri d'una promesa d'aire fresc. "Ven a la escuela de calor", que deia Radio Futura. Doncs que algú m'ensenyi a entendre l'estiu. A tolerar la calitja. A passar desapercebut entre mirades d'ulleres fosques, barrets de palla, peus nus i tires de sandàlia, espatlles brunes i brillants. A seguir les petjades de sol, a trobar el rastre de la sorra a les onades, a identificar el regust de juliol i agost a tots els gelats. A trobar-te a tu al final de tots els regalims de síndria i de sal.

La densitat del desig

Hi ha nits que són estrips de negre sobre vermell; vici, víscera, sexe, saliva, teixit. Són territori de sal arreu del llit. Ocasions perfectes per apagar el llum, encendre el cos i deixar-lo consumir. Hi ha nits que, després de la batalla, fem balanç de pèrdues i guanys i intentem comptar les empremtes que hi ha per cada metre quadrat de pell. Per establir -inútilment- la densitat del desig.

Desastre

No escric res: són les paraules les que m'escriuen. Sóc una mica participi, una mica adjectiu; el cor, de feltre farcit de borra i pronoms possessius. Sóc palíndrom, prosa poètica; paràgraf inconnex, errada ortogràfica. A les mans, hi duc manats d'articles determinats i de versos sense poema relligats amb nusos mariners. No escric res perquè sembla que res en mi tingui significat. Excepte els mots que m'escriuen i em descriuen. Desastre. Home. Pare. Fill. Amant.

Arrels

Sento que no sóc d’enlloc. Però dins meu hi ha la llavor de cada lloc on he viscut. Unes llavors que no han arrelat; és clar, no han tingut mai prou temps.
Ja no tinc aquells amics d’infantesa, ni la colla d’amics amb la qual vaig compartir les primeres sortides de l’adolescència. Tot això i més s’ha perdut en el temps que esborra cares i oblida noms. Em sento anònim, com un fantasma que passeja pel seu passat sense ésser vist, quan torno a aquells llocs i, creuant els nostres camins de nou, els seus ulls m’ignoren.
Sóc una barreja de llengues, d’indrets, una ànima nòmada a la qual li agradaria trobar un racó de món on deixar créixer les seves arrels.