Sento que no sóc d’enlloc. Però dins meu hi ha la llavor de cada lloc on he viscut. Unes llavors que no han arrelat; és clar, no han tingut mai prou temps.
Ja no tinc aquells amics d’infantesa, ni la colla d’amics amb la qual vaig compartir les primeres sortides de l’adolescència. Tot això i més s’ha perdut en el temps que esborra cares i oblida noms. Em sento anònim, com un fantasma que passeja pel seu passat sense ésser vist, quan torno a aquells llocs i, creuant els nostres camins de nou, els seus ulls m’ignoren.
Sóc una barreja de llengues, d’indrets, una ànima nòmada a la qual li agradaria trobar un racó de món on deixar créixer les seves arrels.
Ja no tinc aquells amics d’infantesa, ni la colla d’amics amb la qual vaig compartir les primeres sortides de l’adolescència. Tot això i més s’ha perdut en el temps que esborra cares i oblida noms. Em sento anònim, com un fantasma que passeja pel seu passat sense ésser vist, quan torno a aquells llocs i, creuant els nostres camins de nou, els seus ulls m’ignoren.
Sóc una barreja de llengues, d’indrets, una ànima nòmada a la qual li agradaria trobar un racó de món on deixar créixer les seves arrels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada