Fils Invisibles...

Hi ha un relat de la Montserrat Roig que parla dels fils invisibles que ens uneixen als morts. És un relat memorable que parla de com els morts ténen el poder de seguir-nos estirant una mica, no permeten que ens deslligem del tot de la seva memòria, del que van ser. Aquest fil ens porta tristesa o melancolia, però també, potser llum, esperança, records i sensació de pertinença. Crec que aquest fil existeix. I també crec que aquest fil existeix entre els vius. Gent que ha format part de la teva vida en un passat, que han estat importants, que van significar, importar, marcar, deixar una petita empremta (per molt petita que sigui) a la nostra vida. El fil, que es va afluixant, que es va fent més i més prim ens té lligats d'alguna manera i d'alguna manera també, ens estira. A vegades l'estirada és tant forta que no tens més remei que mirar enrera de nou i recordar, amb força, mirant de no oblidar cap detall. Som com som per tot el que vam ser, per cada fil que hem teixit, per cada pont construit i destruït i tornat a construir. Som tota la gent que hem conegut, també, tota la gent que ha format part de tot allò que hem estat. Aquests fils invisibles són els que, d'alguna manera, ens aguanten. Els més poderosos són els que teixim cada dia a base de convivència, de xerrades, de rialles, de somnis de futur,de petons de bon dia amb els llavis apretats,de llums de neó... Els fils invisibles ens poden estirar una mica, però els fils que veiem i controlem, els fils que fem créixer o aprimem a voluntat, són els que marquen qui som i cap a on anem. Teixeixo fils de color llampants pel present i pel futur... Recordo fils gairebé transparents del passat... I vull pensar que sóc jo qui els domino...