Galetes

Diu *Murakami a "Tòquio *blues" que "la vida és com una caixa de galetes. En una caixa de galetes hi ha moltes classes diferents. Algunes t'agraden i unes altres no. Al principi et menges les que t'agraden, i al final només queden les que no t'agraden. Doncs jo, quan l'estic passant malament, sempre penso: "Haig d'acabar amb això al més aviat possible i ja vindran temps millors." Perquè la vida és com una caixa de galetes"
Per sort, pertanyo a aquest estrany grup de persones que es mengen primer les galetes "no tan bones" i deixen per al final les millors, per poder gaudir i assaborir-les amb més calma...sempre he pensat que les coses bones es fan esperar…

Compàs d’espera

Vivim en un contratemps
que se'ns menja la meitat dels compassos.

Sònia Moya, Gramàtica de l'equilibri

Brandon Flowers

Hay silencio en la calle fuera de tu ventana
Guardas secretos en tu almohada
Déjame entrar no hay motivo para asustarse
Prometo que esta noche no te haré daño
Sí, te lo prometo cariño, no te haré daño

Y estamos atrapados en el fuego cruzado
Del cielo y el infierno
Y estamos buscando refugio
Túmbate, Túmbate, Túmbate….

Mirándote vestirte mientras apagas las luces
Olvido todo sobre la tormenta que hay fuera
Nubes oscuras siguen su camino sobre la ciudad
Llegaron la angustia y el dolor lloviendo a cántaros
Como granizo, aguanieve y lluvia caen

Estamos atrapados en el fuego cruzado
Del cielo y el infierno
Y estamos buscando refugio
Túmbate, Túmbate, Túmbate….

Dile al diablo que puede volver por donde vino
Sus flechas de fuego están siendo disparadas en vano
Y cuando termine lo más difícil estaremos aquí
Y nuestros sueños romperán
Los límites de nuestro miedo
Los límites de nuestro miedo
Túmbate
Túmbate
Túmbate
A mi lado.

Brandon Flowers

Octubre

“El cel blau, rentat, s’ha presentat en la companyia d’uns blancs, lleugers, vaporosos, petits núvols errants. Les feines del dia s’han produït durant el matí, dins d’una llum forta i clara; a la tarda, han quedat com nimbats per una mòrbida, vaga, llum daurada. El pagès, arada en mà, ha fet la junta al pas de l’euga planturosa i mansa. Els ocells –les cuetes, els estornells– han dibuixat corbes fines, gracioses, al voltant de l’home i de l’animal. He sentit cruixir un carro en un camí carretal enfonsat. He vist passar un ramat al lluny, arrossegant un núvol de pols irisat. Els horitzons han tingut una claredat seca i precisa; les coses s’han dibuixat, en l’aire, amb una prodigiosa exactitud. Sobre el rectangle en pendent d’una vinya he vist com es movien, enfeinades, meravellosament precises, unes figuretes. Una verema tardana. Els raïms deuen ésser com panses. La tarda ha anat relliscant lentament, com una gota d’oli clar sobre un pla d’inclinació molt suau. Entre dues llums, veig desaparèixer, en la corba de la carretera, pedalejant una bicicleta, una bella silueta allargada. M’aturo un moment; encenc un cigarret; tot passa...”
Josep Pla, Les hores

Octubre. Els dies s’escurcen i la llum, diàfana, s’esforça –quan les boires li ho permeten– a treure brillantor a les hores que discorren fins al tombant de la tarda. L’ombra dels vespres esdevé més llarga i el fred ens pren el tacte dels dits, convidant-nos al retrobament amb les butxaques oblidades. Les llars de foc s’encenen, conquerint l’aire amb aquella olor de llenya cremada, i mantes i flassades surten dels armaris per embolicar els somnis amb la suavitat de la llana. Octubre em troba (re)descobrint Pla i llegint-ne les primeres pàgines.

La fille sur le pont-La chica del puente

És de nit a París, la jove *Adèle (Vanessa *Paradis) es prepara per suïcidar-se des d'un pont sobre el riu *Sena, però en l'últim moment escolta una veu que li diu que és a punt de cometre un error. Es tracta de Gabor (Daniel *Auteuil), un llançador de ganivets que busca a algú que li serveixi de blanc en les seves actuacions. La unió entre els dos fa que la fortuna els somrigui

Tot s’acaba i Tot comença

Tot torna. Els col•leccionables, els bons propòsits, l'escola, la depressió postvacacional. Asseguts davant de la pantalla d'aquesta immensa sala de cinema, contemplem com passa la vida, moviola amunt i avall. Tot torna. Las rutinas diarias, l'alarma del despertador,un sentiment de culpa a la bàscula, els viatges en tren, el signe de la verge, la davallada inexorable dels dies cap a la foscor,el temps de la verema, i les figueres que vinclen les branques oferint els seus fruits carnosos. Tot torna. Aixo si… el mar encara conserva l’escalfor de tots els sols de l’estiu.

Just one of those things

Només tinc dues mans i els llençols, quatre cantons. És llavors quan trobo a faltar algú. Per no dormir envoltat d'arrugues.

Friday night

Davant seu, totes les expectatives. La perspectiva esbojarrada d'imaginar per un moment que tot és possible. La música, a tot volum a la Marina de Madeira; el cos es mou, segueix el ritme, comença a ballar. Se sent com si tingués vint anys. De fet, el cos respon com si s'hagués aturat a aquella edat. La cendra a les fosques, s'uneix al ritual. Em sento com un enginyer d'estructures impossibles i topògraf aficionat, estudio la teva superfície lunar amb un cor que sobreviu a tots els incendis forestals.Te sents viva, lleugera, lliure, infinita, sensual. la felicitat: t'assalta quan menys t'ho esperes, a qualsevol cantonada d'un vespre de divendres, per recordar-te que no s'ha oblidat de tu. I donar-te els millors somriures, ara que jo t’estic mirant.

Repensar la societat

El món que il•luminà la Il•lustració, la Revolució francesa i la Revolució industrial està esgotat. La sobreproducció i la sobreabundància material en estructures de gran desigualtat social ja no tenen sentit, s’han de repensar moltes coses, construir una altra societat.”
(Eduardo Bericat)

Tot està per fer i tot és possible

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.



Ara Mateix

Miquel Martí i Pol

Saldos i Relacions

Hi ha persones que creuen que la parella ha de ser com un vestit fet a mida, que els ha d'escaure perfectament, quan en realitat a la botiga només ens és permès escollir la talla, la qualitat i el color del teixit. Un cop a casa, lluny dels miralls dels emprovadors que sempre ens fan més prims i dels maniquins dels aparadors que ens xiuxiuegen mentides pietoses a l'orella, ens tornem a calçar la peça de roba per comprovar que realment ens hi sentim còmodes i que ens fa el fet. La camisa, o el parell de pantalons s'adapten a nosaltres de la mateixa manera que nosaltres ens emmotllem a ells, tot prometent-nos mútuament felicitat eterna. I la roba es desgasta amb el pas del temps i els detergents, i nosaltres guanyem anys i quilets, i la relació s'oblida dins d'un armari, s'esfilagarsa, s'estripa o simplement es trenca. És llavors quan ens queixem del teixit, i hi ha qui intenta fer-hi sargits o directament llença la peça a les escombraries. De vestits fets a mida cada cop en venen menys, la gent ja no sap cosir i sempre acabem solucionant la necessitat de vestuari tot anant de rebaixes i tirant de saldos. Qui sap si l'amor amb final feliç es troba als llibres d'un curs de tall, confecció i costura.
Per aixo penso que es molt important estar aprop dels que en dominen el noble ofici de cosir.

Second - Rincón exquisito

Relatar el principio
no puede ser tan complicado,
antes iba deprisa,
perdóname si voy despacio.
Arrancad los motores,
que no haya silencio,
descorcharemos las mejores
bebidas que tenemos.
Aunque estoy agotado,
iré a buscar lo que me pidas.
Desde aquella habitación,
desde aquel rincón tan exquisito,
lanzamos un mensaje para todo el universo.
A través de aquel calor,
yo me transmito al exterior,
por tus gestos, en tu arte,
por los nuestros, en tu forma de entenderlo,
Trataré de llevarme
imagenes que me harán la espera soportable,
fueron incalculables
diamantes al fondo en cada una de las tardes.
Donde me sentaba yo,
escribo desde donde me sentaba yo

Nit d’estiu

La remor de l'aire em parla de tú a Barcelona molt a prop del mar. Escric la nit amb menta i xocolata. Escric la nit de dues veus que s'abracen en la distància malgrat saber que encara ha de passar un temps abans que arribin a tocar-se. Els badalls m'esperen a l'ampit dels somnis i tu, a cadascuna de les varietats dialectals de les nostres paraules.

Cridar

Auscultes la respiració dels mots que neden en el dictat invisible de la planúria de la meva esquena per determinar el to, el so i el registre de la vida que duc escrita a l'anvers del pit. No serveix de res revinclar el gest, ofegar el verb: tot jo et crido, inconscient, amb el moviment de les pauses i l'èmfasi dels accents.

(Un Home)

“Un home és més un home per les coses que calla que per les que diu.”

(Albert Camus – El mite de Sísif)

Currículum

Em mesuro en anys, diòptries, quilograms, centímetres d'alçada, número de peu, talla de pantaló. En parells de sabates, forats de cinturó, cicatrius, calories cremades, litres d'alcohol. Em compto en estius, nadals, amics i trens. En ciutats, adreces, telèfons i llocs de treball. Sóc vehicle, número de matrícula, pòlissa d'assegurança, permís de conduir, carnet d'identitat. Quan l'obvietat de totes aquestes dades se'm fa insuportable, reivindico el meu nom i la meva manera de ser.

El Riu

La vida és baixar per un riu: t’has de deixar portar per la corrent. Es tracta de moure els braços i les cames, d’anar en compte amb les branques més baixes dels arbres i amb les pedres que entorpeixen el curs de l’aigua. Però no has de pensar mai en remuntar riu amunt, això només ho fan segons quins peixos, perquè ho porten inscrit en la seva natura i el seu destí es tan tràgic com el nostre. El futur és el nostre objectiu, el passat és un indret on no se’ns espera.

Viure en temps de crísi

De fet la vida és una llarga crisi, no? Fins i tot néixer és un trauma; l’adolescència és una època de grans trastorns i cada dia, poc o molt, el sol fet de posar els peus a terra ens aboca a una realitat poc amigable. La crisi, la que surt cada dia en els diaris és com un suplement, com una mena de regal promocional de la realitat per a fidelitzar els lectors. Ens volen vendre aquesta crisi econòmica i financera com si fos un producte mediàtic inevitable, com si fos una qüestió passatgera, un núvol de cendra, i no, la crisi la tenim entre nosaltres, la crisi som nosaltres i, el que potser encara és més aclaparador: ha vingut per a establir-se definitivament a casa nostra, com un membre més de la família.
Actualment l’expressió “viure en temps de crisi” ja no serveix per a definir un estadi passatger de les nostres vides i del nostre entorn, perquè ara ja hem entès que en crisi hi viurem sempre, evidentment si el capitalisme resisteix i els diaris són capaços d’aguantar la notícia fins a la fi dels temps. El problema, com en la majoria de les coses, és la banalització del concepte i aviat ens voldran fer creure, uns per la part que els toca i els altres per la pròpia dinàmica dels mitjans, que s’ha acabat el cicle de la crisi i que en comença un altre.
No ens enganyem, preparem-nos per l’inevitable, o sigui per a viure en crisi permanentment i extraiem-ne el més aviat possible les conclusions necessàries, les lliçons pertinents. Haurem d’aprendre a viure amb menys, sobretot els que menys tenen; haurem d’aprendre a espavilar-nos, sobretot els que menys s’han espavilat; haurem de viure a menys velocitat, sobretot els que s’havien acostumat a prémer l’accelerador a fons i haurem d’aprendre finalment, sobretot els que ho havien oblidat, que res és possible fer-ho sols i que tot ho haurem de fer entre tots.(Dedicat a Linda Flor)

Convivint amb el Canvi

Si alguna lliçó hem après en els darrers mesos és que la societat en què vivim ha canviat profundament i que ja mai més serà com l’havíem conegut abans. S’acosten temps de nous embats i de resistències.

Esperança

M'han enviat aquest discurs d'un verd (el pel-roig instigador del maig del 68, ara no recordo el nom)al Parlament europeu, m'ha retornat l'esperança en els polítics...i es demostra que hi ha solucions alternatives i racionals a les crisis.

Efecto mariposa - Hoy no entiendo de nada

Hoy, deberia prestar atención y hacerle caso a la situación, esta que vivimos, ciencia ficción.
Hoy que quema el mar y ahoga el sol, que nace el odio y muere el amor, y nada compartimos.
Yo solo se, que si tanto tienes tanto vales, no se porque, a veces es mejor fingir que da igual y asi nos va, mejor dejarlo pa' otro día, que todo vuelve en la medida, de lo que hagas en la vida que es tan tuya y mia.
Mienten los que dicen que no pasa nada, cuando la verdad en nuestra cara estalla, no tengo ganas de escuchar mas farsas, mentiras, mentiras.
Locos de la rabia que llevamos dentro, todas las palabras se las lleva el viento, y en mi paso por la vida siento, que hoy no entiendo de nada.
Los diarios que muestran horror, en el estrecho una vida se hundio, buscando una salida, tal vez peor.
Nos vestimos de animales para vernos mejor, depositamos la ilusion en paisajes de hipotecas que error.
(Te callas, te callas) Y no dices nada.
(Te callas, te callas) Y bajas la cara.
(te callas, te callas) A veces es mejor fingir que da igual y asi nos va, mejor dejarlo pa' otro día, que todo vuelve en la medida, de lo que hagas en la vida que es tan tuya y mia.
Yo no entiendo las razones, nada hacemos por cambiar.
(Hoy no entiendo de nada) Yo no entiendo nada. (hoy no entiendo de nada).

La vida

La vida és un artifici molt simple: cal llevar-se cada matí com si ho haguessis oblidat tot, com si res no hagués passat i el món esperés irrevocablement el teu somriure i tot encara estès per fer.

Sempre és dilluns

Sempre és dilluns a l’inici de totes les coses. Sempre és dilluns en la claredat d’uns ulls que miren i en la punta tremolosa d’unes mans que busquen. Sempre és dilluns en el color d’uns llavis que esperen i entre els cabells que bressa un vent inquiet de maig. Sempre és dilluns a l’inici de totes les coses, fins i tot de les coses que no tenen fi.

Sempre

Sempre plou sobre els sentiments, igual que sempre neva sobre la nostra infantesa i sempre és primavera en la memòria de les flors.

Pensaments

El mot pensat i encara no escrit em desafia amb el seu significat. Vençut i convençut, travessem plegats el pont que va de la semàntica a la grafia amb un sol traç. La sintaxi i la morfologia esperen l'arribada de la darrera paraula per organitzar el text capturat dins de la presó de la pàgina en blanc. Llegiu, doncs, en veu alta el resultat, el final de la batalla entre aquell que escriu i els pensaments que habiten dins del seu cap.

Maig

Quan descabdellem el fil tortuós de tots els instants viscuts, sempre recordem amb més força els moments lluminosos, aquelles èpoques de la nostra vida en què hem viscut, en què el sol brilla fonamentalment per a donar llum i les flors esclaten per excés de color, en què el món sembla girar en la direcció correcta. Probablement per raons com aquestes el mes de maig és l’època de l’any en què s’aglomeren la majoria dels nostres records.
Avui comença aquest mes dedicat a la vida, hi hem de ser feliços per uns dies, si més no per a no desentonar amb el decorat i no deslluir aquesta primavera que comença, que prou temps tindrem al llarg de l’any d’enfosquir el paisatge amb els nostres dubtes quotidians i les nostres misèries endèmiques.

Derrotes i Victòries

No estic trist per la derrota d'un equip concret. No he patit taquicàrdies ni espants, ni desmais ni alteracions hormonals vinculades, en aquest cas concret, a 22 tios i una pilota.
No me interesa el futbol.
No he deixat de dormit per aixo. Estic la mar de tranquil.
Em sorpren profundament, això si, que la derrota d'uns sigui motiu d'alegria per uns altres, i no parlo dels contraris, dels vencedors, sinó dels que ja havien estat eliminats i derrotats amb anterioritat.
Diu molt sobre la felicitat d'un quan el que et fa feliç no és la teva felicitat sinó la infelicitat dels altres.
m'explico...?

Abril

Ens deslliurem de les capes que l'hivern ens ha anat acumulant sobre el cos i la mirada: allà on fins fa poc només hi havia roba, ara ens redescobrim la pell adormida que la marinada i aquest sol d'abril s'apressaran a acaronar i a enrogir. Despertem del son de les hores fosques de la tarda i celebrem cada centímetre afegit a la nova llargària dels dies. Què fer-ne, de tot aquest excés de llum que se'ns acumula a les parpelles? Tancar els ulls, pintar-nos de vida i escriure la veu del sol, amb l'ajuda de les ombres, a tots llocs i sense faltes d'ortografia.

Sucre

Contra la nit malsomniada, sobredosi de kellogg’s i xocolata. Escriure per ser, per existir. Escriure per articular paraules, encara que sigui amb els dits. Hi ha escletxes al cel, clivelles en aquesta pell de núvol gris blavenc per on el sol podria escolar-se, líquid i roent, i fregir el paisatge monòton de la finestra. Però no. Em capbusso a la llet amb cereals per intentar trobar altre cop el sentit a tots aquests dies. Per aprendre a escriure'ls. Si us plau, dues cullerades de sucre.

Tangent

La meva ment s'embolica amb la fina línia que separa "tangent" de "tangible". Salta d'un significat a l'altre, tot jugant amb el petit matís que diferencia ambdues paraules. Que toca, o que pot ésser tocat. Suposo que, per transformar un concepte en l'altre, tot rau en l'interès que vulguis posar per tal que una possibilitat esdevingui un fet tangent o tangible.

Filtres

Acostumar-te a que la majoria d'allò que fas és un fracàs. Els resultats no acompleixen les teves expectatives. Acceptar que tot allò que en un primer moment fas esperant un resultat perfecte, aquell ideal que només resideix en la teva ment, no es tradueix en un resultat ideal sinó format per totes aquelles imperfeccions que et diuen que ets real. Et serveix per aprendre d'aquelles decisions errònies passades, però tot allò recorregut sembla quedar-te molt enrera. Les petjades ja li han passat per sobre i et costa revisitar-les per a aprendre com evitar aquelles imperfeccions que resideixen en tu. Potser ja tens un filtre que et fa veure com a normals aquells desenfocs o desenquadres de la vida.

Historia de un letrero

Voler recordar

Imaginar què fas, què penses, si realment et compensa tot plegat. La rentadora que acaba, el sol estès a fora i aquest cel tan blau que se't clava a la retina i et forada per dins suaument, sense fer mal. Les sumes i restes, les tecles blanques i negres, les abraçades petites, les grans abraçades, tots els llibres que queden per llegir, tantes coses per fer. Aquest cos cançat que s'abandona a un mai més, que aprèn el mot carícia i el verb estimar. Imaginar què vols, què toques, què sents. El telèfon que sona, la vida que no espera ni escolta. Una vida plena, un carrer amb mil sortides, un trajecte sense final, un voler recordar.

Spring

Tot comença a florir. Hauré d'imitar la naturalesa, que diuen que és sàvia. Obrir finestres perquè entri el sol i marxin las pors. Alliberar-me de tot aquest llast, fugir dels miralls, i treure al balcó totes les plantes que estan marcides.

TONI ZENET

Déjame esta noche... soñar contigo,
déjame imaginarme en tus labios los míos,
déjame que me crea que te vuelvo loca,
déjame que yo sea quien te quite la ropa,
déjame que mis manos rocen las tuyas,
déjame que te tome por la cintura,
déjame que te te espere aunque no vuelvas,
déjame que te deje, tenerme pena.

Si algún día diera con la manera de hacerte mía,
siempre yo te amaría como si fuera siempre ese día,
qué bonito seria jugarse la vida, probar tu veneno,
que bonito seria arrojar al suelo la copa vacía.

Déjame presumir, de ti un poquito,
que mi piel sea el forro de tu vestido,
déjame que te coma solo con los ojos,
con lo que me provocas yo me conformo.

Joc de paraules

La gent creu el que veu, veu el que vol i vol el que no té. Tampoc té el que necessita ni necessita la meitat del que té. Potser té el que pot, pot el que se li permet i se li permet el que interessa. Però allò que interessa sempre és el que preocupa, i el que preocupa no és el que la gent creu.

Hombre de negro

La Felicitat

Diuen que una vegada un tigre vell i molt respectat, tot passejant per un bosc del qual ell era el guardià als peus dels Himàlaies, va trobar-se amb un petit tigre que intentava agafar-se la cua donant voltes sobre si mateix sense parar. El tigre vell li va preguntar: “Per què ho fas això?”El petit tigre va contestar: “Perquè he après que el millor és la felicitat i la meva cua és la felicitat”.El tigre vell, molt conegut i respectat a la regió per la seva saviesa i al qual se li atribuïa el poder d’invocar a Indra, li va respondre: “Jo també sé que la meva cua és la felicitat, però m’he adonat que quan la persegueixo se m’escapa i, en canvi, quan vaig fent el que haig de fer ella ve darrera meu per tot arreu on jo vagi”.

Mi Ángel

El ángel que presidió mi nacimiento dijo:”pequeña criatura hecha de alegría y júbilo,corre y ama sin la ayuda de nadie en la Tierra”
William Blake

Simbiosi

Perquè el cor és capritxós
i tot ho desitja
tot ho vol,
és la ment qui apaivaga focs
apama distàncies
anestesia el dolor.
Tinc por d'oblidar qui sóc
i com i per què estimo.

Futur

Hi ha un passat del qual et parlo sovint, tot acompanyant les paraules amb el caliu d'un bon vi mentre les imatges de la meva ment es projecten sobre el blanc d'un pany de paret. Hi ha un present ben viu dins meu, i m'agrada sentir la seva escalfor. I hi haurà un futur tacat, inevitablement, del teu color. Perquè ja res és -ni serà- igual després d'haver conegut la teva mirada.

Canvi

“Els humans només acceptem el canvi quan veiem la necessitat i només veiem la necessitat quan estem en crisi.”(Jean Monnet)

Franz Ferdinand - Take me Out

Déu hauria de dimitir ?

El món és un desastre, tremola quan menys t’ho esperes perquè Déu, pel que es veu, no el va deixar prou ben falcat. Els humans, que ja havíem de desconfiar des d’un principi d’aquest creador barroer i xarlatà, hauríem d’haver fixat millor les nostres coses sobre l’escorça oscil·lant d’aquest planeta. Però els homes, fets a imatge i semblança seva, no hem sabut construir un món millor i encara ara, de tant en tant, les cases cauen, sobretot sobre els pobres.
Quan passen aquestes coses, els representants de Déu a la terra sempre intenten trobar excuses racionals, reparteixen responsabilitats a tort i a dret i procuren que apartem la mirada cap un altre costat. S’escandalitzen amb les imatges dels cossos impúdicament amuntegats en les fosses comunes i intenten relativitzar-ho tot, ells que abominen del relativisme! Fins i tot algun penques vestit de bisbe assegura que tot és culpa del pecat, del paganisme de les víctimes, o culpa nostra per no resar prou.
En casos com aquest, quan a Haití ja no queda pedra sobre pedra, Déu hauria de dimitir, o, si més no, si ell no pot per inconsistència corpòria, hauria de fer-ho el principal responsable seu, que viu vestit de blanc sota la cúpula immaculada de Sant Pere del Vaticà. Aquí no parla mai ningú de dimissions, els ateus perquè no creuen en Déu i els cristians perquè no gosen, però arribats a aquest punt de la història tot plegat ja comença a fer una mica de pudor.
I si Déu no vol dimitir que no ho faci, perquè els agnòstics ja fa molt de temps que no reconeixem la seva autoritat.

Utopia?

Jo busco un lloc tranquil per viure. Per omplir-lo de llibres, de matins i vespres. De projectes, d'ampolles de vi, de fotografies, de dies de festa. De nits de pel·lícula. Un lloc tranquil per viure i riure..

El Primer dilluns de 2010

Com un llençol penjat en el tendal dels records,el primer dilluns de l’any estén la seva blancor,en els replecs infinits de les nostres vides.Embolicat amb la bufanda dels bons propòsits,he decidit continuar penjant amb impúdic atreviment els meus pobres pensaments en el fil dels dies.

2010

El temps canvia zeros de lloc i escurça distàncies entre l'u i el dos. Començarem a caminar pels carrers desconeguts del nou any, a l'abric d'una ciutat de parets antigues i mirant el món a través de l'objectiu d'una càmera rèflex.Fotografiarem el contorn del desig, desenfocarem la realitat i ens escriurem postals des de les puntes dels dits.

Envejecer juntos

Hemos sido libres antes de aprender a serlo"
Vivimos en sociedad, pero no socializados; en ciudades, pero no civilizados: nos apiñamos en urbes, pero no para crecer juntos sino para consumirnos unos a otros. La sociedad es un mercado donde nos consumimos como empleados, como amantes, como parejas, como amigos. Y vamos reemplazándonos sin haber llegado a convivir plenamente en madurez, porque cambiamos de pareja; de amigos o familia sin hacer en cada ocasión el necesario esfuerzo de cambiarnos - de mejorarnos-a nosotros mismos. Tenemos todos los incentivos para prorrogar la adolescencia hasta las canas pero ninguno para empezar a madurar, que es la aceptación de ese común vivir y envejecer juntos".

Javier Gomá, ensayista; director de la Fundación March

Solstici

Estreno solstici i alegria. Un bon dia manuscrit es refreda a la cuina. Tè calent, mitjons gruixuts als peus, flocs de neu que esperen el senyal per saltar del núvol sense paracaigudes. Començo a embastar un dia més sobre el teixit d'aquest desembre apedaçat amb retalls de calendaris d'advent i paper de regal. I surto al carrer a dibuixar somriures amb protector labial a les parets d'aquest hivern, mentre espero que, dins la meva llar, es vagin consumint les hores que em separen de tot allò que realment importa. L’amor comença a preparar el nou any i el Nadal s'amaga a totes les cantonades.

Tens 5 minuts

5 minuts de rellotge des d'ara mateix perquè recordis tot allò dolorós. Aquell noi,noia que odies o que encara estimes. Aquell mal dia de ridícul, de dolor, de mort, de soledat.
5 minuts perquè et revolquis en la desgràcia, en l'autocomplacència i en la por. 5 minuts de d'ara. Recorda aquell moment terrible en que vas saber que estaves sola, que ho estaries per una llarga temporada. El moment en que vas estar sola per primer cop en el teu pis de soltera i et vas adonar que no volies la soletat. El moment en que et van deixar, vas deixar, vas veure com el deixaven, el moment just en que vas sentir que el cor es trencava. Recorda el moment del comiat, trist. El moment de la mort, injusta. El moment de la por, terrible.
Recorda-ho tot. Tens 5 minuts.

Un cop ho hagis fet... oblida. Ara. Avui. Aquí. Ja han passat els cinc minuts.
Dedica la resta del dia a fer petons lentament...
És molt més productiu.