Imaginar què fas, què penses, si realment et compensa tot plegat. La rentadora que acaba, el sol estès a fora i aquest cel tan blau que se't clava a la retina i et forada per dins suaument, sense fer mal. Les sumes i restes, les tecles blanques i negres, les abraçades petites, les grans abraçades, tots els llibres que queden per llegir, tantes coses per fer. Aquest cos cançat que s'abandona a un mai més, que aprèn el mot carícia i el verb estimar. Imaginar què vols, què toques, què sents. El telèfon que sona, la vida que no espera ni escolta. Una vida plena, un carrer amb mil sortides, un trajecte sense final, un voler recordar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada